Cal que plogui

Cal esperar que caigui aigua clara,

cal desitjar que arribin els dies amb núvols grisos al cel,

cal que la pluja tregui ombrel·les al carrer.



Cal que regui els camps,

que ompli els llacs i pantans,

que els seu ritme ressusciti nostàlgies,

que dipositi gotes brillants sobre els verds.



Que refresqui teulades,

que netegi terrats,

que nodreixi la saba dels arbres

que reviscoli cargols i aranyes,

que emmiralli la màgia als pous,

que acaroni les plantes

i alimenti el sòl i l'humus del bosc.



Que ens procuri una viva primavera

amb flors de colors als pètals i poncelles,

verd vegetal, la gamma sencera,

pinsans, abellerols, orenetes i cueretes,

salut sobre els camps i reflexos aquosos al terra.



Que deixi gotes de vida navegant pels vidres

amb circuïts aleatoris fins que el sol les abdueixi.

Cal, cal que plogui.

L'e-mail més saberut

Darrera el iot del rei
un dofí espiava la conversa
entre un xatrac i la princesa
sobre l'amor flipant d'aquesta.

El missatge va sentir,
i nedant com un pingüí
es dirigí el dofí
cap a la cova del pirata
per dir-li que tenia el cor captiu
de la princesa estimada.

-Sóc més ràpid que el xatrac
gran senyor, oh! don pirata
i he vingut a dir-vos
que a la filla del rei
la teniu ben enamorada-.

I és així com el dofí
a tots els mars de la contrada
va ser reconegut
com “l’e-mail” més saberut
de tota l’aigua salada.

Tria

Si a mig món habitessin els poetes
i l'altre mig els pintors
faríem cua per contemplar els colors.

Jo agafaria tanda per veure les albades de tardor,
els migdies de primavera,
els capvespres de l'estiu
i a l'hivern, les nits de lluna plena.

A dies em posaria a la cua dels poetes,
a dies a la cua dels pintors.
Pensa ara a quina cua et posaries tu.

A prop de terra

M’ha rebotat el cos en precipitar-me
des del metro seixanta tres que em manté,
m'ha rebotat amb la calma de la càmera lenta,
des de la contingència més íntima i solitària,
des de l’accidentalitat més impune,
amb el cansament a l’esquena de les tardes de divendres,
amb el deure incondicional imposat per la llei física de torn.
M’ha rebotat el cos.

Un salt, voleiar, deixar-me caure a poc a poc...

Aterrar a aquestes rajoles noves, rosades,
quadrats enormes de quan s’acaben les escales,
percebre-les, tot fredor, amb la cara
des d'un contacte visual de proximitat.

Estic temptada de quedar-me així una eternitat.
Ningú s’ha assabentat. Ningú.

He pogut trencar-me la crisma
en la més absoluta privacitat.

He quedat esparracada al terra,
m’hi ha portat una carrera prèvia:
després d’agafar amb embranzida la pujada
d’aquells quatre graons- artesania dels paletes, la última brigada,
i trepitjar de manera contundent la tireta metàl·lica
que unifica els terres, m’ha patinat una sabata.


L’equilibri, delicat, ha trontollat
i m’ha fet perdre la verticalitat
amb la fortuna que m’ha atorgat la lleugeresa
als moviments imposats per la meva gràcia
i la força de la gravetat, molta, molta suavitat.

Veig les ulleres a dos pams,
buf!, no s’han trencat.

M’aixeco a poc a poc
malgrat la temptació inconscient d’abraçar una horitzontalitat eterna,
m’aixeco amb la tremolor instal·lada a l’ànima externa, als ossos,
a la carn, a tots els trossos que l’anatomia em defineix.
El canell! El canell? Bé, sa.
El genoll! El genoll? Bé, sa.
I el colze, i la nuca, i el nas, i tot i tot.
I tot. Bé. Sa.


Respiro satisfeta,
no em cal anar a l’hospital.
Conservo la mobilitat, observo,
en recuperar l’habitual caminar.


L’endemà- avui -, recordo
aquells llargs segons en que l’aire era un núvol per flotar
i l’episodi cap el terra un viatge al no sé què passarà
mentre un mal lleuger m’acarona parcialment una clavícula i el braç.


Accident laboral? Somni? Record?
Va ser una caiguda lenta
per sortir-me'n il·lesa de debò,
ai, senyor! Quina lliçó!

Cauen

Cauen gotes de colors

cauen sobre els mots,

a cada lletra, a cada so

ha reeixit un to.

*

A poc a poc

tot ho pinten els colors.

Fins que una pluja celestial

fa la neteja més bestial.

*

I s'esvaeixen els colors,

tot tendeix a la grisor.

Sense energia,

amb molta por...

*

Et rebem, febrer

Fora el primer full del calendari.

Comença ja a córrer l’any
cap el magatzem del què ha passat
i tot a la fi és previsible.

Entra a la vida aquesta nit febrer
amb intenció d’existència lluminosa.

Rebem el mes més curt de l’any
amb l’alegria de guanyar més cada dia
i tenir menys jornades per gastar.

Neix febrer amb flors als ametllers,
indecissió entre les nevades i el desgel,
i garantia d’un animat oratge per vibrar.

El rebem ple de compromisos
amb dies que s’allarguen
manllevant moments a la foscor.

El rebem amb els braços oberts,
el rebem, et rebem, febrer.

Pau

Quan la lluna esdevè argent

i els estels ens fan l’ullet

és de nit a casa nostra,

surt el sol cap a l’orient

i es pregunta molta gent

per l’ eterna resposta...

No és possible tenir pau,

si tots vivim sota el mateix sostre?

Diada de la pau. Els canons, de neu

Els canons, de neu.

Les pistoles, d'aigua.

Els soldadets, de plom.



Que totes les batalles

que les guerres i les pors

siguin a partir d'ara

caducats malsons.

Els canons, de neu.

Les pistoles, d'aigua.

Els soldadets, de plom.

El dia 30 de gener és el dia Escolar de la No Violència i la Pau.

Enguany fa 60 anys que van assassinar en Gandhi.

Un paradís

Siguis hutu, o tutsi, o afgà

o ciutadà americà,

palestí, jueu, xiïta, iranià o català,

ets un ésser humà.

Sols un graó per anar sempre enllà.

El teu territori, un paradís.

I el teu veí l'amfitrió exquisit.

A cada indret

A cada indret del Planeta,
a cada prat, a cada vall,
a tots els rius, als oceans,
al racó més amagat
hi ha vida per perdurar.

Equilibri sense conflictes,
mots d’harmonia,
respecte i art
per gestionar les utopies
des del desig a la realitat.

Amb el cap ben alt,
la veu calmada
i el cor en pau.

La tarda s'estira

La tarda s'estira,

el sol la il·lumina

una estona més cada dia.

S'acaba gener,

s'escapa fet vida

entre el rosa i el blanc

de l'ametller i sa florida.

La tarda s'estira.

Mentre dormiten les feres

Som saltimbanquis les tecles,
sou domadors els dits,
és la pantalla guixeta,
fan de pallassos les lletres
i el conjunt sembla un circ.

Mentre dormiten les feres
nosaltres fem aquest escrit.