A Mollerussa

Fa uns dies vaig anar a Mollerussa per tal d'oferir uns tallers poètics a dues escoles. Fruït d'aquella experiència, són les imatges i els poemes que podeu veure a continuació.

                                                                      

Sensació

Un gat a la teulada

arraulit entre la boira,

xemeneia de maons

amb niu de branques seques,

els camps verds

i ensenyant vermell,  unes roselles...

Tot ho veig

des del tren

i de seguida

queda enrere.

Arribo a Les Arrels

-és l'escola que m'espera-

plena de nenes i nens

tocats per la primavera.

Amb els braços oberts,

les veus de versos plenes,

els poemes a les parets

i a les mirades que m'estrenyen.

És bonica sensació:

sota una pluja d'aigua clara

veig la feina que allà queda,

veig l'empeny dels docents

per obrir les subtils portes

al món dels sons i els poemes.

Veig tant i tant treball fet,

veig la immensitat del temps,

veig un món de nit i estrelles,

veig el blau a un cel immens,

veig un paradís de mots i seda...

     Isabel,

      maig  2013

(POEMA  DEDICAT  A  L’ESCOLA

LES  ARRELS,  DE MOLLERUSSA)                                 

***

Poemes al Siloé

La tarda era gris,

el camp es mullava

i us jo vaig parlar

de com poemava.

Les vostres mirades

a la veu clavades

em feien viatjar

per rimes i paraules.

Us vaig regalar

primers versos

impresos

i encara la tarda

ens bressolava

veient dracs marins

dansant a la pissarra…

  Isabel, maig 2013

POEMA  DEDICAT A  ALUMNAT  I  PROFESSORAT

DE  L’ESCOLA  SILOÉ,  DE  MOLLERUSSA

Al paradís de les ombres

Entraré a una sala  fosca,
encendré una flama roja
i contemplaré al paradís de les ombres,
filigranes d'entrellum voltant fantasmes.

I els silencis d'allà dins
em pessigaran la gola
per emetre els sons més fins
i no sentir-me ja mai sola.

Barrejaré aquesta veu
amb la remor dels vells temps
per ser un ésser més
a la coral de la memòria.

Jo sóc filla del passat
i he heretat l'idioma,
el criteri, la lletra i el saber
de tantes vides que han construït la Història.

Poncelles al jardí

Doblegat el maig pel mig

ens regala pluja i neu,

declara que la primavera

esclata al nostre mapa,

que el sol és generós

amb la llum i proclama

que la calor és a prop

i la natura així ho canta.

Borrons a les branques,

poncelles al jardí,

els boscos cau de vida

i els prats acolorits.

El blanc de les muntanyes

té el temps finit

i les flors als paisatges

ens flairen l’aire per fi.

La calor és ben a prop

i la natura així ho canta.

Quin esclat!

Un gat petit als antics murs de les ruïnes fenícies de Tir (Líban)

Quin esclat!

Sóc poeta nit i dia,
sóc poeta dia i nit,

sóc poeta de bastida,

xuclo versos a la vida.

M'arrosseguen sempre els mots,

m'incorporen a una dansa

generada per la vista i l'oïda.

Quin esclat!

I m'estiren cada dit

per acaronar les lletres,

que romanen al teclat

mentre fan coreografies.

limitades per la tinta.

Quin esclat!

Us convido a aquest ball

us convido amb alegria,

doncs viure fent poesia

us il·lumina el terrabastall

de la quotidiana travessia.

***

Roda de poemes

Farem una roda de poemes

al voltant de tantes emocions...

Llençarem garlandes de versos

per terrasses, finestres i balcons.

Farem noves composicions

per cantar la llum de cada dia,

encabir el vol d'un au que arriba

o recordar velles cançons.

Serà un constant anar i venir

per tots els temps verbals,

i amb les paraules més subtils

preguntarem a vells enigmes,

viatjarem pels misteris,

pujarem per l'escala de la nit

fins anar a les estrelles,

fugirem de molts malsons

i obrirem capsetes d'altres mons.




***

Pessigolles

Les flors blanques dels arbres

fan pessigolles a l'aire;

estén el vent tota la dolçor

entre el vernís blavós del cel

i la ciutat d'un gris insuportable.

Ja es l'hora dels nous verds

esquitxats de coloraines

que ens asfalten els prats

en un temps vital de flaire.

Fugiré amb el cap del món urbà

i amb els ulls atents

volaré a valls i muntanyes

per gaudir d'un regal primaveral

que els sentits ens aclapara...

El tomàquet

Salat ja el tomàquet

i banyat a l'oli daurat

em demana mossegada

ara que és ben acompanyat.

-Us necessito- deia enfurismat

al setrill i al saler, ajudeu-me,

amics, a sortir d'aquest mal pas.

Jo no sóc ningú -afegia-

sol i sense la vostra amistat,

doncs només la meva flaire

no atreu cap boca amb gana.

Era abans llavor,

planta ufana i flor.

M'agrada viure a l'horta

i morir a la taula vostra.

Navegant per la mar

Navegant per la mar
cada vers amb sa vela
busca atracar al port
per confegir el poema.

El guia de nit el far
amb la llum sublim de la idea,
es deixa portar pel vent
poderós i vital de la llengua.

Acaba el seu viatge
aquell pom de mots
una albada vora la meva platja
i el diu ara la teva veu daurada.



Navegant per la mar
cada vers amb sa vela...

Ha nascut la primavera

Ha nascut la primavera,

dorm al bressol de la nit 

sota un mapa d'estrelles.

Quan es fa de dia 

s'aixeca per pintar flors i borrons,

dibuixar circuits de vols

o cantar melodies a ritme de pluja.

S'alimenta de records

i s'estima que el seu cor

palpita veloç amb ganes de vida.

Mutarà la primavera deseguida,

creixerà per tenir una infantesa

per la sublim energia beneïda

i ser estiu -seu de mosques i calors-

quan arribi la festa de la collita...

L'oratge de maig

Plugims sobtats al final de la tarda,

cel blau lluminós de bon matí,

les flors esclaten al jardí,

la neu encara pot caure a muntanya.

L'oratge canviant de maig

ens regala varietat al vestuari

i moltes sorpreses diàries 

a un cel creatiu que mai no es cansa.

Els prats són paletes de colors,
els camins s'omplen de fang

arbres i plantes generen borrons

i les nits neixen a l'hora daurada...

Fulles noves coronen les branques,

els boscos es renoven,

estrenen verd acabat d'aparèixer
i la flaire és ja perfum de primavera.

Els ocells volen per l'aire

i nien, que arriba el temps de cria,

els insectes ja es fan presents,

els camps esdevenen caus de vida.

Estrenem el mes de maig

Estrenem el mes de maig,

caminem sota el sol, sota la pluja,

veient com la temperatura baixa i puja,

com un núvol ara amb el blau juga.

Estrenem un mes canviant,

ple de dies àvids de novetats:

poncelles que esclaten,

flaires de colors a l'aire,

nits que conviden a contemplar

constel·lacions al temple celestial,

camins vers horitzons llunyans

i tantes hores lluminoses per pensar...

És maig la sortida airosa de l'últim fred,

la mina per a l'aigua clara del desgel,

la imatge als boscos dels nous verds

i tants i tants piulars d'invisibles ocells.

Estrenem el mes de maig,

arribem ja a la rotonda de la vida.

La nit?

La nit?

És el far dels poetes, 

el racó fosc de les lletres, 

l'amagatall dels somnis,

és el pou sense fons dels desigs... 

La nit!

Mar blau marí,

cel plagat de brillants,

horitzó extraordinari,

ombres a caprici

d'un vent que ja vol dormir.

Esperem...

Esperem el mes de maig,

l'esperem obrint l'armari

contemplant un vestuari

que no podem fer servir,

doncs fa fred ara a diari.

Volem ja arxivar

jerseis, bufandes,

mitjons, mantes

i abrics estrafolaris.

Volem estrenar

les sedes primaverals

i jornades plenes de llum

al camí que ens porta al juny.

Volem que pari el vent,

que marxi aquest fred,

que la pluja s'esvaeixi,

que llueixi el sol al cel.

Volem que torni a ser el blau

el color diürn que ens acaroni

les passes per una primavera

que va néixer massa juganera.

*

Brollen els mots

Brollen gota i esquitx,

brollen pluja i plugim,

i és avui el dia més núvol

el dia més gris, 

el dia generós i ric.

Ric en matisos
i tons especials,
ric en paraules de l'aigua
que cau i ens aixopluga,
que mulla, que canta i encisa.

S'omple el camp de llimacs,

s'omple de caragols i humitat,
s'omple d'esperança
i de vida nova esclatant.

Llisquen les gotes

pels arbres, herbes i fulles,
serenes s'hi queden estones

i amplien quietes cada detall.

Juguen a pintar racons,
a fer estrafolàries dutxes

per boscos, desnivells i flors.

Brollen els mots

entre milions de gotes,

la tènue llum i els colors...

És un poema

Paisatge d'hivern a La Rioja

Com una alenada d'aire fresc,
com els esquitxos del mar,
com les algues trenades
o com les flors que cobreix el gel...


Bufa i plou i ens aclapara un vers
que se'ns queda dins dissimulat, quiet
i nia i regna i de cop s'expandeix.
S'escampa. Demana més mots i creix.


És un poema després
que parla de vida o de sentiments,
del món que gira i alhora ens estira,
del camí aquell que vora el cim es perd.

D'una nit que venera milers d'estels.
Del cor que genera un pensament. O cent.
Del cel, del capvespre, del raig que ens escalfa un migdia d'hivern.

                      Del desig que s'escola un dia pels forats del temps.




(Poema publicat també al Blog del Dia Mundial de la Poesia :
http://diamundialpoesia.wordpress.com/aportacions/2013-2/isabel-barriel/

M'agrada mirar-me el paisatge

Vegetació de febrer al Parc Güell

M'agrada mirar-me el paisatge,
veure com el cel va canviant
i amb calma olorar tanta flaire
mentre pel camp vaig caminant...

M'agrada fer total immersió al verds,

veure les flors noves dels ametllers

i sentir el brunzir de les primeres abelles

a l'aixopluc d'un hivern amb final.

M'agrada esperar la nit
amb la llum blava del capvespre
i tancar les finestres esperant
seguir demà, sota el sol, el camí.

Passejar amb el vent

Passejar amb el vent,

sobrevolar els paisatges

i transformar en poemes

amb nitidesa aquelles imatges...

Endinsar-nos a la sorra

de les dunes al desert,

al permafrost de la nòrdica estepa

o desde la platja a l'onada més cofoia.

Ser poeta en la tempesta

diluint paraules a l'aigua,

enlluernant el vers amb el llampec

i la música dels mots al si del so.

Fugir després cap al cor de l'univers

enlairant-nos al globus del vers

lliscant entre els núvols incerts de la rima.

Fluir ja pel món subtil de la poesia

sense més bagatge que la lletra

arxivada a la càrstica dolina de la vida.

Els dies

Mira com passen els dies,
comencen, avancen, s'acaben,
remuguen a voltes mandrosos
i fan carreretes
pels camps incerts curiosos del temps.

Hi ha uns dies que destaquen
i ballen contents i canten i s'amaguen
i volen que els busquis després al pou dels records.

Hi ha d'altres ben tristos
decorats amb flonjos núvols negres o grisos
que ens espanten com les pitjors tempestes terribles amb llamps i trons.

I uns altres que neixen avorrits
i gemeguen quan són encara petits,
creixen i es perden de seguida a l'aiguabarreig de l'oblit.

I...què passa a la vida amb aquell dia especial?
El que t'il·lumina a l'albada amb el sol tot vestit de blanc,
el que et pinta les hores amb pinzellades de safirs i diamants,
el que t'omple l'horitzó d'esperança
i el rius del voltant d'aigües serenes i clares,
el que entra a l'existència en silenci al matí i es queda,
el que alimenta amb efluvis i flaires de flors el teu cor,
el dia que trobes l'enginy o la clau del tresor,
el que et desvetlla el ritme sonor de les onades del mar,
aquell que t'estira la musculatura facial i et fa riure una mica de tot...

Blau sublim

S'acaba aquest finita quietud de l'hivern,

m'ho diu el cop de vent que ve de l'oest,

el que esborra el núvols del cel

per deixar-nos el sostre blau sublim

d'un matí brillant de gener.

Aquell vent que traspassa fronteres,

que no coneix duanes ni canvis de diners,

el que viatja acompanyant els ocells,

el vent que pentina la terra ara nua,

el vent que esculpeix el cel...

S'acaba aquesta finita quietud de l'hivern

i les herbes i les flors i les branques i els animalons

animaran els paisatges de les nostres contrades,

xuclaran àvidament les aigües del desgel

i poblaran els camps de colors a transparents pinzellades.

A prop

foto: Paisatge d'Uganda

Si mirem atentament

i enfoquem la vista a prop

tindrem flaire i color,

veurem amb detall les flors.

Es desdibuixarà l'horitzó

i la invasió de la boirina

ens allunyarà ja de tot...

És la poesia

És espessa boirina,

és lleu teranyina,

és pom de mots amb escuma 

és liana a la selva del món.

És l'humus del bosc,

és un accent que camina,

és la veu col·lectiva

és motiu, és efecte, afecte, desig,

és saviesa i eco d'excelsa remor.

És ritme i harmonia, és enyor,

és memòria, oblit i cançó,

és intemporal serenata, és un vell tresor.

És la poesia que neix al teu cor.

I la dius, i la mires i t'atrapa 

i la tornes a dir. Paraula a paraula

t'enganxa. És la més sublim xarxa

que amb els versos teixits et caça

entre consonants, rimes i diftongs.

***

Passaran a ser record - Ronald de Roeck, Poema I. Barriel, Cant R. Sured...