L’erol
A resguard del vent del nord,
al peu del cim més alt de la carena,
florí un erol de rovellons
que m’encisava els sentits a la pineda.
M’atrapà allà tanta bellesa
que vaig estar una llarga estona,
i en declinar la llum solar
i sentir aquell brogit exclusiu al bosc
de l’hora incerta del capvespre
vaig córrer cap el poble.
-No portes res al cistell!-
deien les veus amb cantarella.
Jo em limitava a fer un gest de conformada
i contestava: - ja hi tornaré demà a l’albada…
I és així com cada dia
sortia al matí entusiasmada,
per contemplar l’erol
i veure com creixia.