Quan voleien els mots
i cada lletra t'aclapara,
se t'enganxa a un dit
i es baralla per aparèixer en pantalla.
Quan a la finestra tot és gatzara
i pugna cada imatge per ser panorama,
quan somies que vas a la muntanya
i l'asfalt cap a la ruralitat et dispara.
Quan tu ets un element rar a la maranya quotidiana
i el dia nou t'aixeca d'un matalàs aliè fet de matèria estranya,
quan el més prosaïc deriva a diminutiu
i el iogurt natural sap a llimona...
Quan succeeix alguna d'aquestes coses poemades
és que tens ganes boges d'apretar a córrer
i de pinzellar camins entre boscos a la carrera
amb raigs de sol pintant amb llum la més diminuta pedra.
...
