statcounter

dijous, 25 de febrer del 2010

dimecres, 24 de febrer del 2010

Dia de sol





Dia de sol,


de cel blau i canvi,


d'arrecerar-nos del fred


gaudint d'un migdia càlid.











Dia de sol,


de cel blau i canvi,


de buscar els borrons


a les branques dels arbres,


de somiar al vespre hores de llum


protegint l'esguard amb l'ampit


gruixut del més vell mur


que ens aixopluga del fred àcid.










***



Graons

Foto: a un carrer d'un poble de MadagascarPosted by Picasa

dimarts, 23 de febrer del 2010

Mitja lluna

Mitja lluna veig al cel,
hi és sola, no hi ha estels.
Sols el blau profund del firmament
l'emmarca amb el silenci més fidel.

Rep mirades de molts nens
rep mirades dels més vells,
rep mirades dels poetes
i dels bojos, per guardar-la en capsetes.


Mitja lluna veig al cel,
hi és sola, no hi ha estels.

Passegen paraules

Passegen paraules pel cap

buscant el ritme del ball,

les coreografies de les rimes

i l'harmonia a les veus i el cant.



Es col·loquen amb saviesa

i el poder d'anar lliscant

per la pantalla i el teclat

sense gaire previ assaig.



I van quedan les estrofes,

i els mots ben conjuntats

al poema fet d'espais i traços negres

que teniu entre les mans.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Tot això i més

El silenci als flocs quan cauen,

l'equilibri del solstici,

el fred cru d'aquest hivern,

els saltirons als rierols, la merla,

la verdor constant de l'olivera,

la seda acolorida d'un vespre a marina,

el balanceig del veler a la deriva,

la coïssor a la boca d'un àpat hindú,

el tel boirós als vidres quan matines...



Tot això i més,

vol ser un poema.



Mot a mot, vers a vers,

amb veu de remor extrema;

bressolar serenament la pena,

lligar amb un llacet les idees,

desbrossar un turó

per donar entitat a totes les herbes.



Tot això i més,

vol ser un poema.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Ens sobrevolen els mots

Ens sobrevolen els mots,

són ales que generen idees,

desplacen o mouen de cop

expectatives i premonicions;

deriven al pou del no res

esperances, desitjos i estocs.

Esdevenen silencis,

escombren remors...



Se'ls emporta el vent

o es queden per ser referents.



Romanen o no al ball

del poema escrit,

entren pel vers

-aquella coreografia que amb la fantasia

i l'estructura sagaç el llenguatge

ens regala-, i ragen harmonia, rima i poesia.