Dauren

Dauren la tarda el últims raigs,
fan brillar els verds més tendres,
entren a la vermellor dels hibiscus.
Queda immòbil, estàtic i sobirà el llorer.

No es mou ni un bri d'herba,
el cel és d'un blau encara lluminós,
li queden, però, pocs substanciosos minuts
perquè la foscor marqui el ritme de la nit
i ens serveixi un tros de lluna envoltat d'estels.

S'aiguabarregen de cop molts perfums:
la dolçor del gessamí,
la humitat del mar veí,
els records de molts estius viscuts...