Ha perdut el cel la transparència.
Blanca boira, gris fluït,
aquarel·la aigualida
tot el dia fins la nit.
I aquell fred que surt de dins,
que et gela, que et flagel·la,
que t’envolta fosc i trist...
I saber que serà llarga
la dura temporada,
que la pluja té presencia assegurada,
que el mapa així ho garanteix
i que ja està anunciada la primera nevada.
I dir: al mal temps,
bona cara.
Ves a buscar castanyes!
Passeja sota els castanyers
per omplir-ne sacs, paperines i cistells.
Que no t'espantin els marrons
ni les punxes dels pellons,
que no t'espanti el pes
de la fructífera recollida,
ni les fades del bosc
ni el vent que hi bufa allà en fer-se fosc.
Ves a buscar castanyes!
I quan la pluja aparegui
del bracet de la nit,
has d’estar ja a la cuina vora el foc
per torrar-les i entre dolços aromes
al caliu de la llar, menjar-nos la tardor.
Naveguen les paraules
pel mar del pensament,
salten les onades,
fan coreografia en vers.
Naufraguen algunes,
s’ofeguen tristament
i mai ningú les recupera,
l’oblit és monstre que creix.
Busca cada mot un sentiment,
solca, s’ubica, flueix,
determina l’ús el seu destí,
descriu el que et passa per la ment...
Naveguen les paraules.
Gronxa una gota
la fulla morta,
cauran ambdues
al primer cop de vent.
Quedarà nua la branca
i el faig abillat d’hivern.
Sepulcre del bon temps
seran la terra i el cel,
i congelades les pluges
amb el fred més extrem.
Balles amb la música del temps,
marques ritmes pendulars
i vius a les parets, a les tauletes, als canells
als mòbils, a les places, als pecés...
T’admirem si ets puntual
et rebutgem quan t’enredereixes.
Expulses des de dins timbres, campanetes i ocells.
Piles, corda, moviment, satèl·lit són el teu cor, el teu alè.
Avances ràpid els moments de plaer,
quasi detens l’eternitat feixuga dels mals temps.
Ets amant del calendari,
amic d’agendes i aniversaris,
padrí de l’any que neix
i cantaire - pregoner dels dotze gotims embolicats en cel·lofana.
La tardor s’ha fet poema
per recórrer tot el cel
i pintar amb colors de somni
el camp sota els estels.
*
La tardor s’ha fet poema
per créixer entre els bolets
i posar mots d’intempèrie
a les fulles d’arbres i arrels.
*
La tardor s’ha fet poema
per musicar moments
i cantar al bell mig de la natura
a l’aire, sense prèvia partitura.
*
S'enteranyina el cel
a aquella hora incerta de la tarda
a ritme del silenci extrem.
Cauen unes gotes amb embranzida
que han pres el primer lloc.
Ara fan una festa els cargols,
treuen el cap, treuen el cos,
mouen antenes fins que és fosc,
ballen sota el xàfec, ballen tots...
I quan sigui negra nit
l'aigua i la terra seran fang
i els cargols fugint patinaran.
Degota encara el cel
fins que a la fi brilla un estel.
Tarda de tardor,
llum esquinçada.
La que surt del sol
cap a una terra escarpada.
*
Daura branques i fulles,
pinta els núvols d'aquarel·les,
ens il·lumina els camins
i banya amb colors les pedres.
*
Fa créixer els capvespres
fins que són inusitats espectacles
per a mirades àvides
d'arquitectures paisatgístiques càlides.
*
