La lluna més blanca

La lluna més blanca
a la nit més negre
llueix al desembre.

Irradia, dispara,
esperona misteris
i esquitxa arreu raigs d'espant.

Llum buida,
llum freda
de la lluna plena.

Apavaiga els estels
que regnen al cel,
assaona malsons
i embruixa el paisatge,
atia les pors
quan em neix,
en mirar-la,
amb embranzida un calfred.