Sentir amb aquest alè de tardor
la gràcia de fruir de les hores petites
emmarcades per l'evasiva foscor
que anuncia els primers raigs...
*
A una ciutat que s'aixeca a diari
remenant vèrtics vitals,
que empeny agosserada als seus humans
a moure's de costat, i amunt i avall,
que atreu projectes ilusos
bastits a les desesperances,
que aixopluga al port transatlàntics i pasteres,
que escarba als núvols de cels nous.
*
Que contempla el primer fred dels sense sostre,
el silenci esgotador de qui no té interlocutor,
que contempla les fisures del temps
i les tempestes que esmicolen agendes.
Que reescriu vides i signa defuncions,
que decora ses places amb obres
i escampa florides empolsegades als balcons.
*
La gràcia de fruir de les hores petites.
***
Tota una ciutat amb un ampli ventall de vida , "transatlàntics i pasteres" i tambe vides ofegades en la miseria i d'altres surant en l'inmensitat de un mar. Molt bon poema.
ResponEliminagràcies Striper. Tenim la sort de la vida... i que podem jugar amb els mots i dir el nom de cada cosa...
ResponEliminaBenvolguda, m'ha semblat entendre, en l'encapçalament, que aquest poema és infantil, per a nens...
ResponElimina¿m'ho podries aclarir?, perquè res més lluny de la poesia per a infants. Moltes gràcies.
Olga,
ResponEliminaD'entrada, gràcies per llegir-me. I pel teu comentari.
Tens raó, aquest poema no és pels nens. T'explico: abans tenia actius un quants blogs, i anava classificant els poemes segons temàtiques i possibles lectors. Últimament, estic penjant aquí quasi tot el que faig... (és què vaig a corre-cuita)...
Un plaer llegir el teu blog. Llegir-te, en general.
Isabel
IBM, t'anava a dir el mateix que t'acaba de dir l'Olga.
ResponEliminaCrec que el teu blog és, ja, un blog de POESIA.
Això d'infantil o Poesiaula, és per determinats poemes. Per què no en fas una classificació a través de les etiquetes? és molt fàcil ;)
Que tinguis un bon dijous, companya!
Gràcies per l'aclariment, benvolguda. Trobo que és difícil mantenir més d'un blog... i meritori també.
ResponEliminaNo deixis la poesia, sigui quina sigui.
Sí, sí... fa dies que vull fer una reestructuració. Gràcies!
ResponElimina(La quotidianeitat no em deixa. Encara que soni a excusa, és veritat.)
Olga,
ResponEliminaMantenir els blogs no costa gaire, el que passa és que la vida normal i corrent em xucla massa temps.
Gràcies pel teu consell: procuraré no deixar mai la poesia. (I espero que ella no m'abandoni!)