Núvols a capes,
gris, blau i blanc,
i a sobre del mar
tots els rosats.
Són jocs dels raigs,
són matins normals,
són la millor excusa
per mirar a dalt.
I veure un cel
emocionant,
ple de matisos
i llums canviants.
La natura viva
ens va envoltant,
cal mirar-la sempre,
tenirla a mà
i fer-li un poema
per recitar.
Se n'aprenen algun, els teus alumnes, de poema? deu ser molt gratificant sentir-los recitar un poema teu!
ResponEliminasí... de tant en tant els hi regalo algun, i de vegades venen l'endemà i me'l reciten com "lluritus"; sovint compartim lectura i comentaris d'alguns poemes que es relacionen temàticament amb la feina de classe, i també acostumen a recitarlos "sense mirar el paper", com diuen ells. Ja hi estic acostumada!
ResponEliminaSovint rebo encàrrecs, i procuro cumplir-los.
Avui una nena de tercer m'ha dit que penja els meus poemes a la paret del costat del llit, i es posa contenta xq quan s'aixeca al matí és el primer que veu...
uauuuuuuuuuuuuu
ResponEliminai no estàs que no hi caps a la pell?
hauràs de fer règim, que aviat no hi cabràs a la roba, hehehe...
no sé, ja estic acostumada...
ResponEliminaSí q és veritat q la roba se m'encongeix, ara que ho dius!