Tremolen les fulles,
el fred les marceix,
el vent les espanta,
l’arbre les retè.
La tardor les bressola,
helicoïdalment van caient
-són òrbites sota el cel-,
el fang les acopla.
Esmicola el temps cada fulla
mentre li cau a sobre la pluja.
I queda al terra la millor catifa:
seu de la mort, cau de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada