És nit de lluna plena,
els llops són a dormir
i somnia una nena
que el sol ja vol sortir.
És nit de lluna plena,
el cel un mar de llum,
les onades són estrelles
i les tenebres flocs de fum.
És nit de lluna plena,
l'hivern un cau de fred,
i cada paraula del poema
bàlsam dolç de l'univers.
No em destorbis,
bruixa negra de la nit
que els mots han de florir.
No m'enceguis
foscor extrema,
que vull veure el camí...
***
***
Lluna plena!!
ResponEliminaPreciós poema per una nit de lluna plena!
ResponEliminaPreciós, Isabel!
Amb aquesta llum especial...
ResponEliminaLluna plena, Moltes gràcies Isabel per compartir-lo amb nosaltres ...
ResponEliminaDolors
Gràcies a tu, Dolors. Aquest aparador que ens ofereixes és fantàstic!
ResponEliminaAixò és tota una celebració de la lluna plena i preciosa.
ResponEliminaM'ha agradat molt, Isabel!
M'ha agradat molt! La lluna quan el sol l'il·lumina, part o totalment, és una gran font d'inspiració per a qui sap valorar-la i gaudir-la!
ResponEliminaMercès i petons Isabel!
Carme, ja saps, qüestió de mirar el cel...
ResponEliminaLídia, regals de la natura!
Quan la foscor sigui extrema sempre podràs sol·licitar l'ajuda de Fanal blau ;)
ResponEliminaun poema fantàstic! que floreixin els mots!
escolta, jo ahir et deia en algun lloc que ara no trobo, que m'agradava més quan podia tenir accés als altres poemes sense haver-los d'anar a buscar expressament. No veig el meu comentari però veig que has tornat a canviar el format. Gràcies!
O ha estat cosa del sr. Blogger, que darrerament sembla que vulgui jugar amb nosaltres?
Montse, sí, bona idea... que Fanal blau ens il·lumini!
ResponEliminaJo no he canviat res de res; dic allò de virgensitaquemequedecomostoy, perquè les novetats de blogger em distorsionen...