Si l'any comencés amb la primavera
ressonarien les campanes cap el cel,
volarien esbojarrades les orenetes
i menjaríem dotze olives amb sajolida i llorer.
Nevarien pètals blancs del cirerers
sobre els camps coberts de verd
i dels núvols caurien ruixats esbiaixats
als bancals florits de molts fruiters.
I un mantell brillant d'estels
i un arc de lluna clara
ens felicitarien l'esdeveniment
i acomiadarien l'any ja caducat i vell.
Seria un adéu al cru hivern,
seria l'entrada al bon temps
amb l'alè de la Poesia.
Seria temporada de vacances
per pujar a les muntanyes,
per solcar mars i deserts...
I un mantell brillant d'estels
i un arc de lluna clara
ens felicitarien l'esdeveniment
i acomiadarien l'any ja caducat i vell.
Seria un adéu al cru hivern,
seria l'entrada al bon temps
amb l'alè de la Poesia.
Seria temporada de vacances
per pujar a les muntanyes,
per solcar mars i deserts...
2 comentaris:
Caldrà retornar als idus dels romans. Ells ho tenien més clar. Preciós poema, Isabel.
Per ací és terra de cireres i estan els arbres... tot un luxe.
Besadetes
Gracies, Sàlvia.
Jo crec que des de que vaig estar envoltada de poetes dissabte passat, a la trobada de Vilafranca, tinc més densitat poètica. És una sort. També és una sort que tinguis cirerers a prop. Jo fa temps que no en veig!
Publica un comentari a l'entrada