la sorra fina entre el cabell
i el cel blau marí de terra endins
lluint bellesa amb tots llurs estels...
Absent encara la lluna,
l'olor d'alfàbrega nocturna és present.
I el fum,
i el caliu del tronc vell que crema,
i el cant solemne del muecín
em transporten dins del temps...
És la nit prematura,
és una tarda d'hivern.
3 comentaris:
viure ocasions úniques, quin goig! gràcies per compartir :)
tanco els ulls i m'imagino al teu costat, amb les amigues...
tanca els ulls i digue's si no ets capaç de veure'ns (totes nou) caminant, visitant obres d'art que ja ens saturen, rient, xerrant, menjant, tinc un gran record dels poquets (dos o tres?) viatges fets amb tu (i totes les altres)
t'imagines, fer-ne un d'aquests tan profunds i tan serens que fas ara, amb totes les companyes "d'abans"?
No, no diguis res: sé que no és factible... la vida ens canvia.
Aix, deixa'm dir bestieses :)
Un paisatge preciós, un poema preciós, uns records preciosos i el temps que va passant, tic-tac-tic-tac...
Quina meravella, de poema i de paisatge!!!
Publica un comentari a l'entrada