El ritme intern de cada poema,
el cor que dins li batega,
l'alè, una harmonia per desenvolupar el tema,
la rima que modela el vers,
aquella inesperada cantarella.
Els sons de cada mot,
l'inici de l'estrofa primera,
aquell començar quan no hi ha res
a una pantalla que espera;
la màgia d'una lletra,
un grafisme que s'autogenera...
No us volia decebre,
però he de dir que la poeta no inventa,
que és de les paraules que ballen, titella.
Que sols tecleja i tecleja...
***
3 comentaris:
com si fos una escriptura automàtica? si no duus la música dins ... malament rai amb la lletra. i tu tens música dins :)
com si fos, Clídice... i volen sortir les paraules que em ronden pel cap, i duen la música incorporada i sembla que siguin rimes ja fetes...
Un poema l'escriu la ma el direxeix el cap i el dicta el cor.
Publica un comentari a l'entrada