statcounter

dimarts, 18 de setembre del 2007

Òrbites de tardor


Tremolen les fulles,

el fred les marceix,

el vent les espanta,

l’arbre les retè.


La tardor les bressola,

helicoïdalment van caient

-són òrbites sota el cel-,

el fang les acopla.


Esmicola el temps cada fulla

mentre li cau a sobre la pluja.

I queda al terra la millor catifa:

seu de la mort, cau de la vida.






Poema de tardor

Patina per l'aire,
rellisca, ja és vent,
arriba i és lladre
del sol estiuenc.

Carrega magranes,
bolets i castanyes,
s'amaga pels núvols,
escurça els dies
i estira les ombres.


Es vesteix de pluja,
pinta al cel la tristor
quan dicta els seus mots
el poema de tardor.