He menjat cireres petites

He menjat cireres petites
del generós arbre del mestre.
És fruita tardana dolça i exquisida
que ha guardat a dins nit, sol i vida.

Són de color vermell fosc i pujat
entre fullaraca verda i sana,
s'arrepleguen al plat les cireres
s'arrosseguen les unes a les altres
volent ser rere els meus dits tast.

No puc parar d'ingerir-les assaborint,
assaborint l'agradable i tendra polpa,
que se'm desfà a la boca
i m'omple el pap del roig carmí.

Han viscut aquestes cireres
la calor més recent,
plugims i ruixats de primavera,
visites d'ocells a les branques properes
i la resina d'ambre torrat,
han tastat cels plens de núvols
i capvespres de colors.
I quan eren encara flors,
viviren llur hanami sota el sol,
expandiren flaires amb els vents
i bellesa efímera entre mil insectes.

Abans, quan el cirerer era sols gris silueta
retallada contra el cel, nu i quiet,
aguantà freds i nevades i xurros de gel.
Aguantà la soledat del hivern...

He menjat cireres petites
del generós arbre del mestre.