Llum impertinent d’un migdia al setembre,
cremor exterior que ens fa tancar els ulls,
calor extrema i humida per tota la pell
que ens sua aigua salada a cada moviment.
Llum impertinent mentidera
que ens demana roba estiuenca
i ens portarà d’immediat una tempesta
per dur-nos a una tardor sobtada i fresca.
I extraurà de la terra l’explosió dels micelis,
i ens durà als boscos per escanejar els sòls
i ens regalarà collites glorioses
que ens ompliran els sentits de sabors,
les taules de bones menjades
i les tertúlies de veus vora el foc.
I rebrem els freds primerencs
amb ganes de tancar aviat les persianes,
de fruir d’unes nits cada dia més llargues,
d’admirar els colors nous que ens canvien el món.
Que els bolets creixin sans a les muntanyes
i el fang no negui els camps,
que el raïm ompli de most les bodegues
i els pàmpols decorin les sanefes del celler,
que els dies ens siguin llocs plàcids
i a les cases entri el temps elàstic
per fer de les hores articles de luxe seré.
Que els esquirols guardin excedents,
que els cargols s’arrosseguin valents,
que els pins posseeixin els miracles dels verds
i que els roures, esdevenint ocres, ventin els cels.
M’atabalo al matí
respirant feliç l’ambient humit
i ensumant aquella olor que a la tardor destil·la el bosc
mentre m’esgarrinxo els turmells
i se m’omplen de fang les soles de les botes...
La mirada fixa al terra
obviant del tot els detalls i fenòmens de l’oratge,
evocant en silenci els èxits micològics d’altre temps...
Les primeres alegries venen d’un descobriment
sota un turonet cobert per la pinassa:
uns rovellons tendres i sans, objecte prioritari del desig.
I així successivament aniré trobant-ne més,
ara aquí, ara allà,
al costat d’aquelles pedres,
a la vora de la molsa,
a un camí poc transitat,
entre les herbes mal crescudes,
sota un pi amb el tronc pelat,
caminant sense parar,
furgant a la pineda
i esperant sempre fruir
d’una troballa per fer créixer l’encís.
I el rovell vinós que em taca els dits,
i el suc taronja que es solidifica a la pell del pinetell,
i el tacte flonjo gelatinós i aromàtic de les llenegues,
i el posat de salut flagrant del rossinyol
i aquella idiosincràsia humil i alhora digna del camagroc...
I una col·lecció vistosa dins del cistell
per passejar-la per tot el poble,
anar i venir com per casualitat,
parar-me a parlar amb els coneguts,
pregunta’ls-hi per la família i per l’estiu,
i ensenyar a tothom com de passada
la triomfant collita pròpia.
Sopar el bolets a casa
tancar els ulls,
veure’ls a dojo,
dormir plàcidament...
I a l’endemà, tornar a començar.
Fruir d’un cop de vent
quan la tardor es fa omnipresent.
Saltar pels tolls de fang,
passejar un cistell molt gran
per omplir-lo de bolets,
contemplar el cel fins el tard
per fugir de les tempestes...
Fer del bosc nostre palau,
cantar i ballar amb les teranyines,
trepitjar amb delí la molsa,
sentir el vol d’un trencapinyes.
