És un poema

Paisatge d'hivern a La Rioja

Com una alenada d'aire fresc,
com els esquitxos del mar,
com les algues trenades
o com les flors que cobreix el gel...


Bufa i plou i ens aclapara un vers
que se'ns queda dins dissimulat, quiet
i nia i regna i de cop s'expandeix.
S'escampa. Demana més mots i creix.


És un poema després
que parla de vida o de sentiments,
del món que gira i alhora ens estira,
del camí aquell que vora el cim es perd.

D'una nit que venera milers d'estels.
Del cor que genera un pensament. O cent.
Del cel, del capvespre, del raig que ens escalfa un migdia d'hivern.

                      Del desig que s'escola un dia pels forats del temps.




(Poema publicat també al Blog del Dia Mundial de la Poesia :
http://diamundialpoesia.wordpress.com/aportacions/2013-2/isabel-barriel/

M'agrada mirar-me el paisatge

Vegetació de febrer al Parc Güell

M'agrada mirar-me el paisatge,
veure com el cel va canviant
i amb calma olorar tanta flaire
mentre pel camp vaig caminant...

M'agrada fer total immersió al verds,

veure les flors noves dels ametllers

i sentir el brunzir de les primeres abelles

a l'aixopluc d'un hivern amb final.

M'agrada esperar la nit
amb la llum blava del capvespre
i tancar les finestres esperant
seguir demà, sota el sol, el camí.

Passejar amb el vent

Passejar amb el vent,

sobrevolar els paisatges

i transformar en poemes

amb nitidesa aquelles imatges...

Endinsar-nos a la sorra

de les dunes al desert,

al permafrost de la nòrdica estepa

o desde la platja a l'onada més cofoia.

Ser poeta en la tempesta

diluint paraules a l'aigua,

enlluernant el vers amb el llampec

i la música dels mots al si del so.

Fugir després cap al cor de l'univers

enlairant-nos al globus del vers

lliscant entre els núvols incerts de la rima.

Fluir ja pel món subtil de la poesia

sense més bagatge que la lletra

arxivada a la càrstica dolina de la vida.

Els dies

Mira com passen els dies,
comencen, avancen, s'acaben,
remuguen a voltes mandrosos
i fan carreretes
pels camps incerts curiosos del temps.

Hi ha uns dies que destaquen
i ballen contents i canten i s'amaguen
i volen que els busquis després al pou dels records.

Hi ha d'altres ben tristos
decorats amb flonjos núvols negres o grisos
que ens espanten com les pitjors tempestes terribles amb llamps i trons.

I uns altres que neixen avorrits
i gemeguen quan són encara petits,
creixen i es perden de seguida a l'aiguabarreig de l'oblit.

I...què passa a la vida amb aquell dia especial?
El que t'il·lumina a l'albada amb el sol tot vestit de blanc,
el que et pinta les hores amb pinzellades de safirs i diamants,
el que t'omple l'horitzó d'esperança
i el rius del voltant d'aigües serenes i clares,
el que entra a l'existència en silenci al matí i es queda,
el que alimenta amb efluvis i flaires de flors el teu cor,
el dia que trobes l'enginy o la clau del tresor,
el que et desvetlla el ritme sonor de les onades del mar,
aquell que t'estira la musculatura facial i et fa riure una mica de tot...