Un nou dia

El cel s'omple de vida,
el carrer és indret de fred
i el sol a llum ens convida.


Neix ara un nou dia:
serem emissors d'ombra, 
serem amplificadors de la llum,
serem la veu que modula
el ball de la flama de vida,
el ball a caprici del fum.


Ens embolcallarà la grisor 
serena del capvespre
o la foscor de la nit d'hivern
per segellar una jornada recent
plena de vida, de llum i de fred.

Rovellons

Trobats a un indret boscós del Montseny

Sorpresa llargament esperada,

sang taronja entre els dits,

recollir amb fervor la boletada

mentre el sol daura amb consistència el desig.

Passejar pel terra incisiva la mirada

escannejant els tresors 

que el bosc de tardor ens regala

per afalagar-nos els sentits.

Prendre la decisió encertada,

anar pels camins adequats,

veure el verd tendre dels pins

decorant la plata de l'alzinar...

Retrobar-te amb la pinassa,

exposar la pell als esbarzers

i tolerar amb gust una esgarrapada.

Sentir piular una mallerenga,

punxar-te les mans ja tacades, 

despentinar-te amb les branques,

localitzar -oh!- aquell rovelló

o el pinetell que pels matolls s'amaga

i veure-hi al voltant els exemplars que l'acompanyen

a manera d'acolorida i generosa comparsa.

Tots són diferents, tots són una guapada.

Alguns semblen un cul, d'altres un rovell d'ou a l'aguada.

Un d'ells és cau de cucs: li cal cirurgia acurada.

Aquell, claret, reflecteix un raig de sol.

El vinós s'ha disfressat de fosc i tornassolat s'apaivaga.

No marxaria mai del bosc

jo hi viuria allà aixoplugada 

respirant a ritme matiner de la rosada; 

contemplant la lluna fent filigranes entre les fulles,

ensumant la molsa esquitxada pels núvols i el fang,

aquella que l'aigua deixa esponjada

i delata vermellors incipients de la rovellonada.

No marxaria mai del bosc

jo hi viuria allà aixoplugada...

***

Coses de la vaca

Pastura la vaca,

menja l'herba del prat.

Camina la vaca

presumida amb el seu ramat.

Quan el dia s'acaba

i la lluna sembla al cel un fanal,

dorm tranquil·la la vaca

somiant que es banya a les aigües del llac.





***

A caminar!

Densa, fosca era la nit

i la llum més blanca

ha tenyit l'albada

per omplir de vida el dia,

aixecar-te les parpelles,

treure't la somnolència

i fer-te saltar ràpid del llit.

Massa estona a la deriva

mentre penses què faràs;

surt del món nocturn particular

i llença't fora de casa, a caminar!

Veuràs les gotes mandroses de la rosada,

el raig primer que pinta cada teulada,

un artifici d'ombres entre els carrers

i un cel que t'esponja de bon matí els anhels.

No plou ni neva

Ni plou ni neva.

Fa un sol que esparvera.

Llueix el mar tranquil i blau,

el cel se'l mira i espera

que no ens enganyem i pensem: 

oh!, ja arriba la primavera.

Va avançant l'any cap a l'hivern

i a tots ens arrossega.

Per gastar les bufandes i la llenya,

per girar amb la roda del temps,

per navegar amb l'harmonia de la Terra.

***

Fi fred

Foto: tardor als Ports

Queda enrere el sol d'estiu

i les brises vora mar.

Els grocs dels camps de blat,

les tempestes de la tarda

i els dies clars, llargs i vius.

Queda enrere la calor

i ens arriba com una gran abraçada,

com un tsunami inevitable,

com un fet que ens aclapara

aquest fi fred de la tardor.

Fred blanc brillant de l'albada,

delicat i sense entitat de bon matí

absent quasi a migdia,

revifat quan marxa el sol

i amb plenitud quan es fa fosc.

El fi fred de la tardor.

Jornades numerades

Tenim les jornades numerades,

amb les hores preprogramades

sense gaire marge per fugir.

Si t'escapes, malgrat tot,

perquè trobes al temps una esquerda

o t'abdueix a un món paral·lel

aquella estona d'avorriment,

ai! què és difícil la tornada

al més quotidià de la jornada.

Hauràs d'oferir una excusa,

inventar-te malestars

o recitar aquella genialitat astuta

que expliqui (o no) l'absència temporal.

Hi ha llocs al món

Foto: White mountains (New Hampshire)
Autor: Oriol Arteaga Barriel

Hi ha llocs al món 

on la neu de tardor

ha fet seu el bosc. 

I les fulles de colors

semblen ocells en vol
voltant els troncs...

***

Després de la pluja

Després de la pluja

queden gotes brillants

que fan del paisatge

una joieria ambulant.

L'entrada de la nit

Se'm fa petit el temps,

i les hores curtes.

Esmicolen les llums
els millors minuts,
i embolcalla la tarda
el blau enfosquit quan fuig.
I fan reunió els silencis,
reverencien l'entrada de la nit

mentre la lluna tria el seu vestit,
que ha de ser el més elegant i distingit.

D'aquesta manera,
qualsevol actual capvespre
és un indret de màgia
per esperar pacientment la gelor de l'hivern...

***

Obren ses ombrel·les els follets

Insistent, rítmica i silent

cau la pluja sobre el bosc.

Patinen les gotes, 

pengen dels troncs

són llàgrimes, son plors,

queden immòbils tocades pel goig.

Tremolen, emmirallen el sol.

Obren ja ses ombrel·les els follets

i apareixen entre els verds els bolets.

Trompetes, ceps, rossinyols,

rovellons, fredolics i camagrocs,

la vida pel terra entre llimacs i caragols

amb els primers freds de la tardor.

És la festa gran del gran món dels fongs!

La tardor s'ha fet poema

(Muntatge del blog http://quehacemoshoyenelcole.blogspot.com/