La tardor s’ha fet poema
per recórrer tot el cel
i pintar amb colors de somni
el camp sota els estels.
*
La tardor s’ha fet poema
per créixer entre els bolets
i posar mots d’intempèrie
a les fulles d’arbres i arrels.
*
La tardor s’ha fet poema
per musicar moments
i cantar al bell mig de la natura
a l’aire, sense prèvia partitura.
*
S'enteranyina el cel
a aquella hora incerta de la tarda
a ritme del silenci extrem.
Cauen unes gotes amb embranzida
que han pres el primer lloc.
Ara fan una festa els cargols,
treuen el cap, treuen el cos,
mouen antenes fins que és fosc,
ballen sota el xàfec, ballen tots...
I quan sigui negra nit
l'aigua i la terra seran fang
i els cargols fugint patinaran.
Degota encara el cel
fins que a la fi brilla un estel.
Feréstegues les hores,
trets de llum irisada
i tràfec de núvols passatgers
que no s’animen a ploure.
Temps d’espera,
canvi imminent
per rebre una tardor
que arriba abillada de primavera,
sol, xafogor i sequera.
Demano aquella alternança
entre xàfecs abundosos
i raigs de llum als boscos.
Demano la frescor de matinada.
Demano una tardor temperada
abans de la primera nevada.
Demano.
S'estira la nit
entre el capvespre i l'albada,
s'expandeix lentament,
com la llum de la lluna creixent,
com la vida a la terra enfangada,
com el fred al pic de l'hivern,
com els colors rogencs a la tardor imminent,
com els núvols que qualsevol matinada
reben el primer raig i t'afalaguen la mirada.
Tremolen les fulles,
el fred les marceix,
el vent les espanta,
l’arbre les retè.
La tardor les bressola,
helicoïdalment van caient
-són òrbites sota el cel-,
el fang les acopla.
Esmicola el temps cada fulla
mentre li cau a sobre la pluja.
I queda al terra la millor catifa:
seu de la mort, cau de la vida.
