Poema per començar

Cau la fulla més agosarada,

cau a l'asfalt espantada.

El sol la il·lumina,

la gent la trepitja

mentre s'acaba l'estiu

i l'escola s'omple i reviu.

Poema de setembre

Al llindar de re-emprendre el quotidià,
enmig d'un final, a les portes d'un principi:
a cavall de l'estiu finit i de la tardor anunciada.

Espavila la pluja,
espavila collites
entre mores i figues,
sota un sol descarat
que vol amagar-se
cada cop més aviat.

Discret, elegant,
solemne i puntual.

Carregat d'apertures,
d'oblits i principis,
d'inauguracions, de cursos i propòsits,
d'un futur previsible ple de dies daurats,
d'un futur ple de dies,
d'un futur ple,
d'un futur.

És un mes passarel·la
entre esquivar els esbarzers
i propulsar els ulls enllà, a altres cels.

La verema

El sol, la pluja i la vinya
són savis aliats
per regalar al raïm vida
que esclata a cada gotim.

Circells, ceps i pàmpols
són l'escorta del fruït,
i la verema cerimònia
on neix la màgia del vi.

Abelles i mosques, la dolçor,
colors i aromes, el most.

Sortir al carrer

Sortir al carrer al matí
i sentir el fred a la cara
mentre cau aquest plugim.

Acomiadar en secret l'estiu,
retenir-lo a la memòria
en recloure alguna història.

Estrenar colors i llibres,
omplir l'horari amb novetats
i enfilar els desigs pel camí vital dels somnis.

Que els caçadors errin els trets,
que trobem sans els bolets,
que la monotonia respecti anhels,
que s'inflin les castanyes,
que es conservin bé els aliments,
que fruïm dels dies nets
i de les nits més estrellades.

Poema dedicat a tots els Caps d'Estudis

Excepcionalment, aquest poema NO va adreçat als alumnes. El dedico a tots i totes els i les Caps d'Estudis. Per tal de celebrar la publicació del poema número 500 d'aquest blog, vull rendre homenatge a aquests professionals que desenvolupen una tasca vital als centres docents.

Escairar-nos el temps

Ens caurà a sobre setembre

per escairar-nos el temps,

reduir-lo al pas regular, monòton,

d’una hora darrera una altra...

Per instaurar els horaris

i desfer l’harmonia de dansar per l’univers

al ritme de les llums, al ritme del vers.

Per trencar ritmes vitals

i enquadrar-los a la reixeta més sòrdida que orbita

pels papers reverenciats,

aquelles quadrícules malsanes.

Per ubicar al calendari cada desig,

per distribuir-nos al caprici

d’un mapa temporal

premeditat pels secretaris dels ministres,

els que emparen el sistema d’ordre i pulcritud.

Per dibuixar-nos al cap mil cronogrames

coronant tot l’espai mental

disfressant-lo de nebulosa saturada.

Per marcar amb el diapasó del que ha de ser,

per obsequiar-nos cada jornada repetida,

un dia de la marmota permanentment recalcitrant

que ens col·locarà a les portes de la caducitat

sense sotracs per a decidir el nostre propi destí.

Per espantar càntics espontanis,

per simular punts extemporanis,

per ignorar matisos de delicada lleugeresa ,

per marginar les fútils importàncies,

per escairar-nos el temps, tot el temps.

Llum impertinent

Llum impertinent d’un migdia al setembre,

cremor exterior que ens fa tancar els ulls,

calor extrema i humida per tota la pell

que ens sua aigua salada a cada moviment.

Llum impertinent mentidera

que ens demana roba estiuenca

i ens portarà d’immediat una tempesta

per dur-nos a una tardor sobtada i fresca.

I extraurà de la terra l’explosió dels micelis,

i ens durà als boscos per escanejar els sòls

i ens regalarà collites glorioses

que ens ompliran els sentits de sabors,

les taules de bones menjades

i les tertúlies de veus vora el foc.

I rebrem els freds primerencs

amb ganes de tancar aviat les persianes,

de fruir d’unes nits cada dia més llargues,

d’admirar els colors nous que ens canvien el món.

Que els bolets creixin sans a les muntanyes

i el fang no negui els camps,

que el raïm ompli de most les bodegues

i els pàmpols decorin les sanefes del celler,

que els dies ens siguin llocs plàcids

i a les cases entri el temps elàstic

per fer de les hores articles de luxe seré.

Que els esquirols guardin excedents,

que els cargols s’arrosseguin valents,

que els pins posseeixin els miracles dels verds

i que els roures, esdevenint ocres, ventin els cels.

D'on vinc?

(Model de redacció en vers sobre les vacances. Probablement serà un dels primers exercicis de la classe de Llengua. No et compliquis la vida, i seguint aquest model, fes una adaptació a la teva pròpia realitat estiuenca. Prova-ho)



Vinc de la terra més ampla,
vinc del país dels cavalls,
vinc de la taiga siberiana
vinc d'un imperi molt gran.

On creix l'herba olorosa a l'estepa,
el lleopard de les neus s'ho mira des de dalt,
el trencalòs sobrevola les muntanyes
sota un cel que vol ser blau cobalt.

On les temperatures extremes
fan d'un regne ancestral
un extens catàleg fotogràfic
amb antologia d'esfèrics paisatges
tocats pels vents asiàtics
i instruments d'harmonia musical.

Vinc de la terra del Huns
vinc de la terra del tir a l'arc,
vinc de la terra poblada d'estàtues
del terrorífic magnat Gengis Khan.

Vinc de les dunes del Gobi,
el més gran desert oriental.