dijous, 8 d’octubre de 2009

Escriu l'estiu un poema...

Recupero un poema que l'estiu passat va escriure a l'hivern; com que al final parla la tardor, és molt oportú per a un dia com avui, en què sembla que la climatologia es posa d'acord amb el calendari.


Parla l'estival poema

d'una calor extrema,
d'uns dies daurats,
de la brisa vora mar,
dels àvids mosquits,
de les festes amb ball
i dels passeigs llargs
pels camins i els camps.

Parla d'alguna tempesta,
d'una gran lluna plena,
de les olors de les flors
i de com reviu el bosc.

Parla dels ocells en vol,
parla de ruscos d'abelles,
parla de nits de revetlla
i del batecs alegres al cor.



Li contesta l'hivern
amb paraules de gel
explicant-li un panorama
de boira trista i blanca.

De foscor i de fred,
de nits inacabables,
de llargs geners
i de penes immenses.

De plors i renecs,
de nuvolades denses,
d'albades gelades
i de grips i nevades.

Se li congelen els mots,
pobre hivern, al poema.




Intervé tot seguit
la sàvia primavera
per cantar-li a la vida
una serenata sencera
i esvair així la tristor
d'un hivern prou enfeinat
amb el seu propi estat.




I ara vol parlar la tardor
per recordar que és l'estació millor:
-jo us regalo a tots
excel·lents collites,
varietats de colors
i llums de textures infinites.


***

Núvols a capes


Núvols a capes,
gris, blau i blanc,
i a sobre del mar
tots els rosats.

Són jocs dels raigs,
són matins normals,
són la millor excusa
per mirar a dalt.

I veure un cel
emocionant,
ple de matisos
i llums canviants.

La natura viva
ens va envoltant,
cal mirar-la sempre,

tenirla a mà
i fer-li un poema
per recitar.