Carabasses endolçades
amb flames inflamades,
fades màgiques fumades
escapades ja del foc.
Cantonades amb aranyes,
cucs, cadàvers i castanyes,
remolins de fulles seques
i tempestes amb molts llamps.
Penjarem els rats penats
esquelets i velles mòmies,
farem festes amb les serps
com les bruixes d'altres temps.
Ballarem i cantarem
entre sang i mans tallades,
ballarem i cantarem,
llums i ombres de fantasmes.
statcounter
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poema de por. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poema de por. Mostrar tots els missatges
dijous, 29 d’octubre del 2009
dimarts, 27 d’octubre del 2009
Amb cara de por
Llums de fanals
i espelmes blanques,
cohort d'esperits,
monstres i fantasmes.
I a cada cantonada,
una gran carabassa
amb cara de por
i raig de tremolor
en veure, a la foscor,
com volen les escombres
amb bruixes
fetes d'ossos i ombres.
S'omple de nit el poblat
s'omple de boira cada terrat,
de vent tempestuós tot l'arbrat
i el meu cor és ja a punt de l'infart...
i espelmes blanques,
cohort d'esperits,
monstres i fantasmes.
I a cada cantonada,
una gran carabassa
amb cara de por
i raig de tremolor
en veure, a la foscor,
com volen les escombres
amb bruixes
fetes d'ossos i ombres.
S'omple de nit el poblat
s'omple de boira cada terrat,
de vent tempestuós tot l'arbrat
i el meu cor és ja a punt de l'infart...
dimecres, 14 d’octubre del 2009
Sóc el vent
Sóc el vent més sec que bufa,
sóc el vent que mou els núvols,
el que aixeca fulles sota la lluna
i us fa augmentar les pors...
***
El que xiula i empeny portes,
el que trenca branques contra els vidres,
el que us fa trontollar ànima i cos
el que aixeca tempestes,
el que provoca ones gegants
el causant de molts naufragis
el que empeny veles amb fúria
i estimba els vaixells als penyassegats.
El que es calma quan està cansat.
Sóc el vent, el vent del cel i de la Terra,
Sóc el vent, el vent del cel i de la Terra,
el que bufa i s'emporta les promeses,
el que fa volar i empeny projectes,
el testimoni del passat
el que existeix des de temps immemorial...
Sóc el vent.
********
***
dimecres, 8 de juliol del 2009
Em preguntes què vaig veure
Pregunta de cendra,
resposta de mort.
Vaig percebre un cos caducat
-vidre als ulls, pell de plexiglàs-
un rellotge aturat
-velles campanes, tic-tac-
i un plàstic momificat amb mots,
oblidats vestigis d’un antic món.
Em preguntes què vaig veure,
i com que no em pots entendre
et recitaré amb sorolls malcarats
la teranyina mental que he guardat,
doncs sense paraules no pots copsar
l'abast del què vaig veure, del què jo sé.
Brmmmmmm bummm
Prkggrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr frgggggggggg!
Em preguntes què vaig veure...
Aquest text participa al 116è joc literari que proposa en Jesus M. Tibau al seu blog "Tens un racó dins del món"
dimarts, 12 de maig del 2009
Poema de por, por
Em van xuclar la sang
tots els monstres, tots els monstres,
em van xuclar la sang
i se la endugueren cap a dalt.
Em deixaren sense vida,
em deixaren ressecat.
Sóc jo ara mòmia errant
i els vius, vampirs que van xuclant.
No hi ha més gran desgràcia
que aquest món de mort i sang.
No hi ha més gran desgràcia
que ser mòmia i anar errant.
******
tots els monstres, tots els monstres,
em van xuclar la sang
i se la endugueren cap a dalt.
Em deixaren sense vida,
em deixaren ressecat.
Sóc jo ara mòmia errant
i els vius, vampirs que van xuclant.
No hi ha més gran desgràcia
que aquest món de mort i sang.
No hi ha més gran desgràcia
que ser mòmia i anar errant.
******
dilluns, 11 de maig del 2009
Poema de por
M'espanta la nit
quan s'omple de boira
i no veig llum vora el llit.
M'espanta aquella mirada
sense cos, cap ni cara,
són ulls d'un terrible esperit.
Em tapo amb la manta
i em bufa alè fred i bava de gel
al clatell, al coll i a l'espatlla.
M'espanto amb la foscor
i el terror d'aquell monstre
que viu al meu somni
i es desperta amb mi
a un món sideral de dos habitants:
l'ésser que us he explicat i el meu jo espantat.
I ja mai més tornaré
a ser el de sempre,
ni a viure al meu poble
ni a ser com abans.
Ara ja em quedaré
a dins d'un malson
tremolant de por,
rebregant-me,
podrit al mig del no res,
convertit en un monstre
amb la mirada fixa al teu clatell
i la bava flonja i verda i freda, de gel.
T'espaaaantaarà la niiiitttttt!
quan s'omple de boira
i no veig llum vora el llit.
M'espanta aquella mirada
sense cos, cap ni cara,
són ulls d'un terrible esperit.
Em tapo amb la manta
i em bufa alè fred i bava de gel
al clatell, al coll i a l'espatlla.
M'espanto amb la foscor
i el terror d'aquell monstre
que viu al meu somni
i es desperta amb mi
a un món sideral de dos habitants:
l'ésser que us he explicat i el meu jo espantat.
I ja mai més tornaré
a ser el de sempre,
ni a viure al meu poble
ni a ser com abans.
Ara ja em quedaré
a dins d'un malson
tremolant de por,
rebregant-me,
podrit al mig del no res,
convertit en un monstre
amb la mirada fixa al teu clatell
i la bava flonja i verda i freda, de gel.
T'espaaaantaarà la niiiitttttt!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)