Adéu, codonyat!

Dedicat a Montse Barriel

Tallo amb precisió mil·limètrica
l'últim tros de codonyat!
(sempre puc menjar-ne la meitat).

Quina pena més extrema,
quina pena el codonyat,
que s'acaba, que s'acaba,
aviat veurem el seu final.
Quan ja no es deixi dividir,
quan l'últim mos s'avingui a morir...

I serà ja record
del més dolç sabor,
d'aquest suau granulat compacte
que s'hi diu amb el pa i el formatge;
d'aquell to envernissat
sortit del sol,
sortit del foc,
d'aquell to que determina la tardor.

Adéu, codonyat!



Poema dedicat a la meva germana, que sap llegir entre línies i entendrà la nostra pena.

Val a dir que en lloar el codonyat que fa, no vull menysprear amb el meus silencis els seus panellets, els boniatos, els seus carquinyolis, les rosquilles, ni d'altres especialitats gastronòmiques amb les que generosament ens obsequia.

Temps de foc i flames

És un temps de foc i flames,

de torrar pinyes i castanyes,

d'explicar històries de por

i fer la festa gran de la Tardor.




Carabasses als fruiters,

raïm, magranes i fantasmes,

cops de vent i fulles mortes

que ballen amb aires de tristor.





És la festa de la vida,

és la festa de la mort,

és la festa que ens convida

a fruir de tants colors...



Panellets i enrenou a casa,

nit de finestres i portes tancades,

plugim, i al cel alguna nuvolada.

Esclat al foc de castanyes mal tallades.



Aromes de bosc i de bolets,

d'herba humida i de pluja amb vents

enfeinats que matinen amb l'albada,

i sopars de llarga sobretaula.

Grocs i taronges

Acomiadar els grocs

i rebre els taronges.

Entrar al bosc,

essent gota de pluja

i lluentor a cada fulla.

Al laberint del temps,

jugar amb les portes.