diumenge, 21 de novembre de 2010

No et diem, Xavi, adéu




Foto: desert libi



(Un altre poema que hagués preferit no escriure)


És un regal la vida,
és el barret d'un mag
d'on treieres somriures,
somnis i passos de ball.

I unes ànsies severes
d'anar més enllà,
de viure la Terra
a ritme vibrant.

Et quedares a mitges,
se t'acabà viatjant,
traspassant la frontera
d'on ningú mai ha tornat.

Marxares amb el vent,
la sorra a les parpelles,
les imatges als ulls,
les mirades congelades
i el Photoshop a punt.

No et diem, Xavi, adéu,
parlarem sovint de tu
i del filet de la duna
i de la llera dels rius.

A la llum de la lluna,
contemplant la pluja,
campant al desert,
rient vora mar...

No et diem, Xavi, adéu