dimecres, 6 de maig de 2009

Enyoro

Com enyoro el perfum de l'estepa,
el verd dels prats,
la frescor de les muntanyes
i la brisa oberta que carrega tempestes!


Enyoro llegir vora mar,
pujar a una ermita
i divisar des d'allà el món,
contemplar el capvespre
i remugar per l'herba
mirant de nit les constel·lacions.


Enyoro la salabror
d'aquell bany d'albada
sota una llum de plata
que daurarà a migdia el sol.

Enyoro les vacances
que l'estiu ens ofereix.
Enyoro prescindir d'horaris,
capgirar costums,
recrear les esperances
de cercar llunyans tresors.

Enyoro veure el viatge dels núvols,
i tots els blaus d'un sol dia
al vital somni estival.


Enyoro.


Les paraules

Tenen pressa les paraules,
fan l'impossible per reeixir.

Suren al fangueig -glop, glop-
de lletres, signes, sons i mots
al disc dur dels llenguatges,
aquell tresor que no té fons.

Suren i surten,
leviten i criden
i cerquen còmplices
que suren i surten
i leviten i criden
al mateix fangueig.

I s'acoplen, es coloquen,
eficients defineixen els conceptes,
expliquen sentiments,
rememoren coincidències
i viuen als epitafis per sempre més.