dimarts, 18 de setembre de 2007

Òrbites de tardor


Tremolen les fulles,

el fred les marceix,

el vent les espanta,

l’arbre les retè.


La tardor les bressola,

helicoïdalment van caient

-són òrbites sota el cel-,

el fang les acopla.


Esmicola el temps cada fulla

mentre li cau a sobre la pluja.

I queda al terra la millor catifa:

seu de la mort, cau de la vida.






Poema de tardor

Patina per l'aire,
rellisca, ja és vent,
arriba i és lladre
del sol estiuenc.

Carrega magranes,
bolets i castanyes,
s'amaga pels núvols,
escurça els dies
i estira les ombres.


Es vesteix de pluja,
pinta al cel la tristor
quan dicta els seus mots
el poema de tardor.