Quan et ballen les paraules dins del cap.
Quan salten tot seguint el seu propi compàs.
Quan elles soles volen dir o intenten explicar
aquell moment de subtil màgia que vas passar...
O la llum que daura el cel
o l'aigua del mar, tan transparent,
o la lluna plena que ja no creix
o el color blanc pur del gel.
És quan el teu petit món esdevé pista de dansa
i has de deixar fluir, circular el plaer de poemar.
I com un pom de raigs, els versos s'acumulen,
els sons solquen camins inèdits
i els mots renuncien a l'ordre alfabètic
per brodar amb certs matisos cada realitat.
***