dimarts, 23 de febrer de 2010

Mitja lluna

Mitja lluna veig al cel,
hi és sola, no hi ha estels.
Sols el blau profund del firmament
l'emmarca amb el silenci més fidel.

Rep mirades de molts nens
rep mirades dels més vells,
rep mirades dels poetes
i dels bojos, per guardar-la en capsetes.


Mitja lluna veig al cel,
hi és sola, no hi ha estels.

Passegen paraules

Passegen paraules pel cap

buscant el ritme del ball,

les coreografies de les rimes

i l'harmonia a les veus i el cant.



Es col·loquen amb saviesa

i el poder d'anar lliscant

per la pantalla i el teclat

sense gaire previ assaig.



I van quedan les estrofes,

i els mots ben conjuntats

al poema fet d'espais i traços negres

que teniu entre les mans.