dimarts, 23 de febrer de 2010

Mitja lluna

Mitja lluna veig al cel,
hi és sola, no hi ha estels.
Sols el blau profund del firmament
l'emmarca amb el silenci més fidel.

Rep mirades de molts nens
rep mirades dels més vells,
rep mirades dels poetes
i dels bojos, per guardar-la en capsetes.


Mitja lluna veig al cel,
hi és sola, no hi ha estels.

4 comentaris:

Carme ha dit...

Avui a mitja tarda passejava amb el meu nét que encara no té dos anys 20 mesos i ell sol l'ha vista, i em cridava:

Àvia! Lluna!

M'ha fet gràcia llegir aquest teu poema.

Una abraçada.

Carme

poesiaula ha dit...

Carme, ja veus de qui rep mirades...
Enhorabona per tenir un nét tan observador!

Striper ha dit...

Aquesta setmana vaig de bòlit però et passo a saludar, bona nit.

poesiaula ha dit...

Naniiiiiiiiiiiiiit