Mitja lluna veig al cel,
hi és sola, no hi ha estels.
Sols el blau profund del firmament
l'emmarca amb el silenci més fidel.
Rep mirades de molts nens
rep mirades dels més vells,
rep mirades dels poetes
i dels bojos, per guardar-la en capsetes.
Mitja lluna veig al cel,
hi és sola, no hi ha estels.
3 comentaris:
Avui a mitja tarda passejava amb el meu nét que encara no té dos anys 20 mesos i ell sol l'ha vista, i em cridava:
Àvia! Lluna!
M'ha fet gràcia llegir aquest teu poema.
Una abraçada.
Carme
Carme, ja veus de qui rep mirades...
Enhorabona per tenir un nét tan observador!
Naniiiiiiiiiiiiiit
Publica un comentari a l'entrada