dimecres, 4 de febrer de 2009

Llueix, diccionari



Fulls de missalet,
flaire de biblioteca,
bagatge eteri de la llengua,
vano etern de paper.


Matisos, tocs, trets,
saviesa ancestral
que les Acadèmies actualitzen
amb un lleuger retard.

No t'amaguis, diccionari,
ensenya'm les paraules ordenades,
canta'm a l'orella l'alfabet,
tria'm mots específics,
adients, concrets i rítmics,
traeix-me amb paranys
o explica'm veritats.



Llueix llom
amb lletres d'or,
llueix el cos a la prestatgeria,
llueix arreu el teu cor,
afable, generós, subtil
i a tothora útil,
imprescindible diccionari.

Ets, llibre solemne,
cau de la saviesa,
pentagrama pels mots,
amic dels lletraferits,
i pou dels llenguatges vells, nous, rics...




Fer poesia





És senzill
fer poesia,

sols has de deixar fluir
una paraula rere una altra
amb silencis rítmics pel mig.

Surt com les espurnes de la llenya,
com les bombolles del sabó,
com el crit que ens provoca l'ensurt,
com la tinta del calamar, del boli o del pop.

Una imatge, una visió,
unes paraules, una expressió,
un gest, un pas, un retall de món,
l'avaria inesperada, una sorpresa,
la lluna plena, o la llum d'una posta de sol.
Qualsevol moment és bo;
necessites, però,
moure't per una mina de mots,
cert sentit del so
i plasmar amb celeritat
els inputs d'immediat fets traç.

Sense tallers ni materials,
ni pinzells, teles, gúbies ni instruments,
sense horaris ni ajudants.
Només amb la pintura dels sons
i l'aventura per la selva de les lletres.