dissabte, 7 de novembre de 2009

Adéu, codonyat!


Dedicat a Montse Barriel

Tallo amb precisió mil·limètrica
l'últim tros de codonyat!
(sempre puc menjar-ne la meitat).

Quina pena més extrema,
quina pena el codonyat,
que s'acaba, que s'acaba,
aviat veurem el seu final.
Quan ja no es deixi dividir,
quan l'últim mos s'avingui a morir...

I serà ja record
del més dolç sabor,
d'aquest suau granulat compacte
que s'hi diu amb el pa i el formatge;
d'aquell to envernissat
sortit del sol,
sortit del foc,
d'aquell to que determina la tardor.

Adéu, codonyat!



Poema dedicat a la meva germana, que sap llegir entre línies i entendrà la nostra pena.

Val a dir que en lloar el codonyat que fa, no vull menysprear amb el meus silencis els seus panellets, els boniatos, els seus carquinyolis, les rosquilles, ni d'altres especialitats gastronòmiques amb les que generosament ens obsequia.



Temps de tardor, passeig de colors

Temps de tardor,

òxid i llauna

als boscos de fulla

cansada i caduca.



Temps de tardor,

estació de la vida

que ens duu fruits

per a omplir-nos de sol,

sabor i vitamina

el celler de l'enyor.



Amb sucre a la cuina

i envasos al foc,

cous el codony.

Passeig dels colors,

com el que flueix

pel temps de tardor.