Regaleu-me flors

No tenim pas permís
per engolir eternament la vida,
no podrem seguir sempre
contemplant aquest món.

Cal, per això,
endinsar-nos al temps
que per present és nostre
i no deixar per a un altre dia
les feines que ens pertoquen,
doncs ignorem el moment
del clau cojuntural punt final.

Regaleu-me flors
encara en vida,
que les vull ensumar
i explicar-vos amb mots
com m'agrada la florida.

Fer el poema més clar
amb la rima ben polida
i els versos sonors
a quatre estrofes sentides.

Dient que aquest pom
té una vida amb eixida
per la porta de la mort
i que reviurà sent record.

Que recull cada pètal
la natura exquisida
i que els verds del voltant
son l'esclat de la vida.

Regaleu-me flors
encara en vida!

Mentre la Terra gira

Quan ja no has de fer res,

el teu lloc és a l'Univers

i se t'ha acabat el temps

de passejar per la vida.

Quan no hi ha llum ni foscor

ni fred ni calor ni soroll

ni màgia ni alè ni humor ni alegria

i ja no et batega el cor,

queda a l'aire el record

de ta flaire encara al món.

I per sempre hi seràs a la viva memòria,

cara i veu i silenci i perfum,

moviment i eco al cau etern

d'imatges i mots a l'arxiu anomenat història

mentre la Terra gira i gira.

*

Poema de la mort. Poema a la mort

Tots som un pou de vida,

tots vivim amb la mort

amagada a una guarida

que ens agafarà de la mà

a poc a poc, o un dia de cop.

Si l’alè es cansa

i l’ombra ens domina.

Si un mal cop de sort

al no- res ens deriva.

Si un esdeveniment

ens paralitza el cor.

Si un joc del destí

ens fa perdre la partida amb la vida,

ja saben els altres que érem part d’un tot

i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,

i amb les flors i el foc l’eterna fugida.

I serem record,

i serem la baula

d’una cadena que ens uneix a tots

al misteriós món de la vida,

al misteriós món de la mort.

Òrbites de tardor

Tremolen les fulles,

el fred les marceix,

el vent les espanta,

l’arbre les retè.

La tardor les bressola,

helicoïdalment van caient

-són òrbites sota el cel-,

el fang les acopla.

Esmicola el temps cada fulla

mentre li cau a sobre la pluja.

I queda al terra la millor catifa:

seu de la mort, cau de la vida.