I el poema és onada

Uns núvols van de pas


i juguen a la pluja,


tots els mots condensats


cauen fluïts cap al mar.







Embranzida a la tinta


remugant dins la negror.


Les paraules frisen


per brillar a la foscor.







Lluny de solcar a la deriva,


cada vers amb flotador


es col·loca i revifa;


l'estrofa ja pren vida


parlant d'aquella fredor


que noten les lletres,


quan són marina, ventada o bressol.







I el poema és onada,


giravolta dins del cor,


immersió subtil salada


escuma blanca,


sonora esquitxada.

Poques respostes

Esfilagassarem les estrofes d'un poema,
sometrem els mots a un joc de dispersió,
tractarem amb mel de tarongina la rima
i comptarem les síl·labes de cada vers.

Esbrinarem pels pensaments d'un poeta
les seves dèries i cabòries,
indagarem els motius de llurs silencis
i alçarem veus i crits sonors
amb els perquès brollant del cor.

Esperarem poques respostes,
sols el fluir del verb
entre les idees i la bellesa,
i aquella florida loquaç dins del poema.

Ens agraden els poemes

Ens agraden els poemes
amb música per dins,
ens agraden les rimes
boniques per senzilles.
I les paraules fluides al vers
que ens parlen amb harmonia,
amb la veu dels núvols i el cel.


Ens agraden els passeigs
pels textos amb paisatge,
les textures que abelleixen
les llums i els raigs
de moments determinats.


Ens agrada el pensament
que avança i que explica
reflexions del nostre món,
ens agraden les paraules
que ens regalen aixopluc,
ens agrada l'eix planer
que defensa a l'indefens,
el saber que recolza
el desig d'anar enllà...

I tornar a la poesia
per coreografiar la vida.

És el primer vers

És el primer vers
el més difícil d'escriure,
el que estirarà tot el text
que li cal al poema per viure.

Flueixen després
els mots adients
per explicar idees i/o sentiments,
els que reclamen records,
els que evoquen matisos, olors i colors.

De entre tots,
els imprescindibles mots.

Tenen música els poemes

Tenen música els poemes
i harmonia els mots
quan són a dins dels versos
bastint un ball de sons.

És una música interna,
com aquella que tenen per fora les cançons.

El ritme de les lletres
que palpiten al meu cor
dicten a les paraules la rima
per pessigar la lluna o mirar la llum del sol.





***

T'aboca la Poesia

Quan el poema neix ja fet,
quan les tecles matinen
i l'albada el beneeix.

Quan s'imposa a tot el vers,
quan l'entorn desapareix
i les paraules són el món.

És què t'aboca la Poesia
a entrar al cau dels mots
per ser rata de la lletra.



***

De com els mots composen els poemes

Fan cua els mots al cap
per anar sortint pels dits
amb l'harmonia estructural
que els hi atorga el seu propi pàlpit vital.

Es belluguen adients,
concorden,
es reclamen mútuament
sense batusses ni escletxes,
tranquils, fluint serenament.

Apareixen en pantalla,
fent línies, sent lletres.
I entre l'acurada puntuació,
els mots composen els poemes.

Els poemes

Hi ha poemes torrenters,
hi ha poemes com un delta,
n'hi ha que modelen les lleres.

A mi m'agraden els que salten
per les roques de la serra,
els que ho pinten tot d'aquarel·la
quan arrosseguen herbes i terra,
i els poemes que embolcallen
d'emocions subtils les idees.