dimecres, 10 de febrer de 2010

I el poema és onada

Uns núvols van de pas


i juguen a la pluja,


tots els mots condensats


cauen fluïts cap al mar.







Embranzida a la tinta


remugant dins la negror.


Les paraules frisen


per brillar a la foscor.







Lluny de solcar a la deriva,


cada vers amb flotador


es col·loca i revifa;


l'estrofa ja pren vida


parlant d'aquella fredor


que noten les lletres,


quan són marina, ventada o bressol.







I el poema és onada,


giravolta dins del cor,


immersió subtil salada


escuma blanca,


sonora esquitxada.

Tot el cel

Tot el cel pintat de llum blanca,

matí poderós que entra a casa

i ens convida enfredorit

a saltar contents del llit.



I ballant fan corranda

els dies d'un hivern que s'acaba,

que obren les portes al març

quan les hores lluminoses es fan grans.



Tenen ganes d'explosió,

d'incitar la gran florida,

de veure, borró a borró,

com reneix als arbres la vida.



Mentre esperem l'embranzida

lluïm paraigües,

lluïm alè tangible a l'aire,

lluïm guants de coloraines

i les ganes de flors amb colors

i la dolçor del seus aromes.


Lilàs, les roses primerenques,

els baladres, les branques dels ametllers

a caprici dels vents

quan haurà passat el fred.