Blanc i gris i negre

Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.

Han fugit, són ja memòria
els colors i la clara llum del sol.

Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.

S'ofeguen les fulles al terra
contra un asfalt de plom i por.

Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.

I a ciutat la vida és dura,
les hores s'omplen de foscor.

Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.

Poema de colors

Vermell, síndria interior,
verd molsa del bosc,
groc sol de la tarda
blau cobalt, cel de tardor.

Blanc de l'albada,
la primera llum iniciada.
Negre de la nit més tancada
hora incerta, color de la por...

Gris, núvols de tempesta,
taronja, llum del foc per la festa.
El rosa, on l'amor s'hi posa
i el color que a cada flor hi reposa.

T'acceptem

No s'acaba avui d'aixecar el dia.

Té mandra la llum?

Hi ha una gran boira,

ens envolta a qualsevol punt.

*

Enyor dels matins clars

que l'estiu ens regalava;

enyor de pluges primaverals,

contundents, sanes, senyorials...

*

T'acceptem, tardor,

perquè pintes amb poesia

el més gris

de la nostra diària monotonia.

T'acceptem!

*

Gris

El borrissol del pingüí acabat de néixer,
la tarda improductiva d’un diumenge,
l’asfalt de l’autopista de la costa cada albada,
la carta escrita a llapis fa quatre anys,
el fum escàs d’un foc que ja s’apaga,
el marc d’un mirall vell de butxaca,
l'aleta del dofí entre l'escuma,
i els bronquis del que fuma.


Brut, plom, plata,
acer i titani,
negre esvaït,
blanc envellit.

Del gris, tota la gamma.