M’atabalo al matí
respirant feliç l’ambient humit
i ensumant aquella olor que a la tardor destil·la el bosc
mentre m’esgarrinxo els turmells
i se m’omplen de fang les soles de les botes...
La mirada fixa al terra
obviant del tot els detalls i fenòmens de l’oratge,
evocant en silenci els èxits micològics d’altre temps...
Les primeres alegries venen d’un descobriment
sota un turonet cobert per la pinassa:
uns rovellons tendres i sans, objecte prioritari del desig.
I així successivament aniré trobant-ne més,
ara aquí, ara allà,
al costat d’aquelles pedres,
a la vora de la molsa,
a un camí poc transitat,
entre les herbes mal crescudes,
sota un pi amb el tronc pelat,
caminant sense parar,
furgant a la pineda
i esperant sempre fruir
d’una troballa per fer créixer l’encís.
I el rovell vinós que em taca els dits,
i el suc taronja que es solidifica a la pell del pinetell,
i el tacte flonjo gelatinós i aromàtic de les llenegues,
i el posat de salut flagrant del rossinyol
i aquella idiosincràsia humil i alhora digna del camagroc...
I una col·lecció vistosa dins del cistell
per passejar-la per tot el poble,
anar i venir com per casualitat,
parar-me a parlar amb els coneguts,
pregunta’ls-hi per la família i per l’estiu,
i ensenyar a tothom com de passada
la triomfant collita pròpia.
Sopar el bolets a casa
tancar els ulls,
veure’ls a dojo,
dormir plàcidament...
I a l’endemà, tornar a començar.
