El primer matí d'hivern

Ens ha servit el sol l'albada
amb una llum molt clara,
de coloraines i estampada
sobre el cel nítid d'un hivern
que enguany avui estrenem.

Llum malva

D'un tros de l'infinit
ha plogut una llum malva
que roman fins a la nit
tenyint d'ombres la muntanya.

Nenúfar

Sóc la flor que flota al llac,
m'acompanyen fulles verdes.

De nit la lluna em veu
i m'il·lumina fins a l'alba.

I és llavors quan el color
m'acarona tots els pètals.

Gota deriva a gel

Anava i anava la gota,
molts dies peregrinava,
la gota sola plorava i plorava...

Sense llàgrimes!- pensava-
doncs si em ploro sencera
deixaré de ser jo mateixa.

Fins que va trobar una nevera
i hi va entrar la gota xafardera.

Al calaix del congelador
li va atacar tanta gelor
que oblidà totes ses penes
en adquirir consistència de gel
translúcid, polar i fred.

I és així com la gota
solidifica i es gela.

Floten

Floten flors entre bombolles
i fulles i papirs i granotes.
Envoltat el llac d'herbes i fang,
és un mirall ben decorat;
s'enlluerna allà el sol
mentre els núvols dibuixen ombres.

El silenci juga amb el vent
llueixen els nenúfars coloraines,
els bressola l'aigua més transparent.

La festa dels dofins

Dos dofins d’aquells tan fins
anaren al mercat
per comprar-ne molts confits,
doncs volien festejar
el bateig dels seus nou fills.

I allà, al fons del mar,
convidaren la balena,
quatre pops, un calamar
la llagosta, una ostra i la sirena
amb l’alegria del moment
i el somriure a cada aleta.

Celebraren l’endemà
a prop de la maresma
la solemne cerimònia,
saltaren cada onada,
pare, mare i els nou fills
exhibint un savi estil
fins la primera llum de l’alba.

I com que tots els convidats aquella nit
s’empatxaren de ritmes i confits
anaren a buscar els dofins
remeis fets de sals i algues
pels oceans d’aquest planeta
i poder-ne guarir la marejada dels amics.

No en va els dofins
tenen fama entre l’espècie humana
de ser uns animals
d’intel·ligència demostrada.

L'erol

L’erol


A resguard del vent del nord,
al peu del cim més alt de la carena,
florí un erol de rovellons
que m’encisava els sentits a la pineda.

M’atrapà allà tanta bellesa
que vaig estar una llarga estona,
i en declinar la llum solar
i sentir aquell brogit exclusiu al bosc
de l’hora incerta del capvespre
vaig córrer cap el poble.

-No portes res al cistell!-
deien les veus amb cantarella.
Jo em limitava a fer un gest de conformada
i contestava: - ja hi tornaré demà a l’albada…

I és així com cada dia
sortia al matí entusiasmada,
per contemplar l’erol
i veure com creixia.