A la barana dels teus dits

Cel blanc,
dia espès
han cobert
el teu matí.

Pesa a l'ambient
un son antic
que no ha esvaït la nit,
que es fa palès
a la barana dels teus dits,
quan et refregues les parpelles
amb els dos índexs doblegats
abans de posar-te les ulleres,
després de deixar el llit d'un salt.

I ja, amb la vida pel davant,
les llums t'ompliran les hores.

Text que participa a la convocatòria de Jesus M. Tibau del no-joc literari de maig, que apareix al seu blog "Tens un racó dalt del món".

Passejar per Lisboa

Sota la llum oceànica,
furtiva, lleugera i sagaç
estil pintura de Seurat.

L'estuari amb transatlàntics
contemplats pels navegants
i els carrers amb vies i tramvies,
l'ambient descrit a poesies
i un passat literari a cada pas...

Passejar per Lisboa
amb Camoens o Pessoa.

Passejar per Lisboa
i deixar-te segrestar
per la flaire de flors blaves,
aquelles que plouen
des dels arbres a l'asfalt.

Dracs marins

Coses de Fernando Pessoa

Foto: Lisboa (Túmul dedicat al poeta Pessoa, claustre de "Os Jeronimos")

Alè i vida

Des de la terra dels poetes,

puc escriure moltes lletres.

El millor, però

és aquesta sensació

d'un fluït que m'arrossega

per una Lisboa emblavida,

tota ella alè i vida.

Ser poeta

Ser poeta
és assaborir la primera llum de l'alba
col·locant als camins miralls amb calma.


Ser poeta
és calibrar el gruix de la fulla més alta
quan, impulsada pel vent, és a punt de caure.


Ser poeta
és morir una mica amb cada gota que plou
i ressuscitar palpant l'espurna d'una esquitxada.


Ser poeta
és ordenar en filera els mots que reverberen
al pou dels records, segrestats ja pels projectes.


Ser poeta
és recitar la música i cantar i dansar i pintar
al pentàgrama que dibuixen els fantasmes.


És somiar, renegar i riure.
És cridar, sobtar i reviure.
És escriure per sobreviure.
És parlar amb lletres dúctils,
és bastir un text rimant els mots,
és llegir llavors vives entre els rocs...

***