Fer poesia

Entrar per la porta gran

al palau de les paraules,

fruir-ne intensament

lluint el millor abillament

en sonora cerimònia.

*

Fer poesia,

donar vida als versos

com qui inaugura primavera cada dia.

Fer poesia.

*

Un dia de propina

Febrer, març, abril

Naixerà un març reposat
carregat de primavera,
que aquest any és de traspàs
i febrer en duu sorpresa.

Ja han florit els ametllers,
els narcisos i els jacints
mentre apunten les poncelles
a paisatges i jardins.

Veurem atrafegades les abelles,
el mullader dels ruixats fugissers
i les llums dels raigs més juganers
que, entremaliats, delaten polsegueres.

Veurem créixer espàrrecs als marges,
volar lleugera una oreneta primerenca
mentre el capvespre daura el cel
tot esperant una nit de lluna plena.

Veurem com giren les tulipes a cada tija,
ballar les branques de les oliveres al vent,
volar les papallones blanques,
florir les roses que anunciaran l’abril...

Any de traspàs

És aquest un any generós,
ens passeja per molts dies,
i ens ofereix un de propina:
ho he vist al calendari de la cuina.

Ens regala un febrer
amb vint-i-quatre hores de més
per contemplar el blau del cel,
per esmorzar bunyols de vent,
per estrenar mitjons vermells,
per trobar-nos al davant una sorpresa,
per esperar amb delí la primavera,
per posar colors a un dibuix negre,
per sopar un plat ple croquetes,
per allargassar enguany l’hivern...

És un any de traspàs,
és un any de cada quatre,
és un any que porta propina:
ho he vist al calendari de la cuina.

Els poemes de cinquè

Febrer

Final de l'hivern.
Cada dia menys fred,
cada dia més llarg.
Cada nit s'encongeix,
la natura reneix.

*



Estones del dia

A l'albada, rosada.
Al matí, raig de sol.
A migdia, calorada.
I de nit al bressol.

*





"Febrer" i "Estones del dia" han estat elaborats en una sessió de treball col·lectiu a la classe de 5è del Ceip Tresfonts.

Premi

Sóc Rata - Fia,

la que us espia dia a dia.

Poesiaula m'envia
al blog de rata Poe,
i contenta vaig fent via

per recollir aquest guardó,
que rebo amb emoció.



Gràcies!



http://poemem.blogspot.com/


(blog de rata Poe)




Rata-Fia

Les bases del premi són les següents: El premi "Arte y Pico" ha estat

creat per Eseya. Les regles del premi són les següents:

-Has de triar a 5 blogs que consideris que siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aport a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma.

-Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin.

-Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat.

-Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Art i pic perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.

Exhibir aquestes regles.

Matins

Entra llum per la finestra
- la cortina és transparent -
i una veu de mare et desperta
afegint a l’avís un toc urgent.

Amb mitja volta i rondinant fas cas omís?
O t’aixeques resignat i vas pel passadís
amb cara de son a fer un pis?

Ui, quin compromís
aixecar-nos tots els matins!

Quan la nit s’esfuma
i el sol et treu del llit
et dispara a la vida cada dia
amb mil moments per ser feliç.



Poema-regal
dedicat al Sankalp.

Hi ha gotes de pluja

Hi ha gotes que vessen cubells
hi ha gotes que apaguen les flames,
hi ha d'altres que renten l'ambient,
hi ha gotes de pluja que cauen del cel
i fonen sequeres, nodreixen les sèquies,
verdegen els camps entre rocams i senders,
sanegen els rius i les selves,
neguen llars mortes sota els pantans,
treuen les rates del clavegueram,
musiquen els ritmes de l'aigua que cau,
hi ha gotes de pluja, hi ha pluja suau...

I canten sobre els basalts,
i sobre les onades
i sobre la sorra mullada .

I ballen les gotes i estallen al terra
fins que l'asfalt les escup en forma d'estrella.

I esquitxen i taquen les potetes del gos,
que deixa petjades quan el passeig ja s'ha fos.

I desfan tot el glaç
que atura desgels.

I estrenen les umbrel·les
que ens van portar els Reis.

I animen la terra dels boscos,
i signen el futur dels bolets,
i aturen deserts implacables
i donen sentit als cargols.

I pintaran primaveres amb flors
i ompliran els pous sense fons
i animaran el fangueix sota els ponts.

Regalimaran per tiges i troncs.

I les fulles les retindran fins que el sol se les quedi.



(Dedicat a Salvia, que m'ha inspirat aquest poema amb les seves paraules)

http://bibliopoemes.blogspot.com/

Made with free image tools @ TXT2PIC.com

Una fulla seca

Està guanyant la pluja :
cauen xàfecs,
ciutadana dutxa
abrillantant carrers.

*

Correnties d’aigua
imposen circulació,
hi navega una fulla seca
fins l’extenuació.

*

Indomable és la natura,
ens procura abundor
quan com avui cau la pluja,
oh! què gran satisfacció!

*

S'arronsa la nit

S'arronsa la nit,
li manlleva la llum entitat,
vol regnar el sol definit
per un dia llarg i ja estarrufat.

Poc a poc, pas a pas,
mentre l'hivern perd facultats
mentre s'esvaeix el fred
mentre la primavera rima
amb la natura un nou clima,
mentre desperten la terra i el cel
i busques un au que arriba
o trobes un vespre aquell nou estel.

Retornes

Passen els teus dits les planes del llibre
i amb un gest quotidià t'hi passegen els ulls la mirada,
beuen les lletres, s'empassen els mots,
et crea el cervell les imatges que es generen de cop.

Et crida la mare, no sents el què et diu
se't clava a la cama el colze del braç que t'aguanta la cara,
somies per sota les parpelles que és el teu un altre món
i tornes de sobte a casa quan et salta per sobre de sobte el gos.

Tanques el llibre, sents tots els sorolls,
veus les veus que es creuen com bales de canons,
t'arriba la flaire de sopa que hi cou
i sopes en mig de la taula entre tots, sopes tu sol.

Retornes al llibre, retornes, hi entres de nou.

Gotes

Aigua

AGUA, AIGUA, AQUA.

Aixovar de la natura

patrimoni col·lectiu

artista dels paisatges

viva vida de les fonts.

Font de vida a la Terra,

font de vida per a tots.

Cal que plogui

Cal esperar que caigui aigua clara,

cal desitjar que arribin els dies amb núvols grisos al cel,

cal que la pluja tregui ombrel·les al carrer.



Cal que regui els camps,

que ompli els llacs i pantans,

que els seu ritme ressusciti nostàlgies,

que dipositi gotes brillants sobre els verds.



Que refresqui teulades,

que netegi terrats,

que nodreixi la saba dels arbres

que reviscoli cargols i aranyes,

que emmiralli la màgia als pous,

que acaroni les plantes

i alimenti el sòl i l'humus del bosc.



Que ens procuri una viva primavera

amb flors de colors als pètals i poncelles,

verd vegetal, la gamma sencera,

pinsans, abellerols, orenetes i cueretes,

salut sobre els camps i reflexos aquosos al terra.



Que deixi gotes de vida navegant pels vidres

amb circuïts aleatoris fins que el sol les abdueixi.

Cal, cal que plogui.

L'e-mail més saberut

Darrera el iot del rei
un dofí espiava la conversa
entre un xatrac i la princesa
sobre l'amor flipant d'aquesta.

El missatge va sentir,
i nedant com un pingüí
es dirigí el dofí
cap a la cova del pirata
per dir-li que tenia el cor captiu
de la princesa estimada.

-Sóc més ràpid que el xatrac
gran senyor, oh! don pirata
i he vingut a dir-vos
que a la filla del rei
la teniu ben enamorada-.

I és així com el dofí
a tots els mars de la contrada
va ser reconegut
com “l’e-mail” més saberut
de tota l’aigua salada.

Tria

Si a mig món habitessin els poetes
i l'altre mig els pintors
faríem cua per contemplar els colors.

Jo agafaria tanda per veure les albades de tardor,
els migdies de primavera,
els capvespres de l'estiu
i a l'hivern, les nits de lluna plena.

A dies em posaria a la cua dels poetes,
a dies a la cua dels pintors.
Pensa ara a quina cua et posaries tu.

A prop de terra

M’ha rebotat el cos en precipitar-me
des del metro seixanta tres que em manté,
m'ha rebotat amb la calma de la càmera lenta,
des de la contingència més íntima i solitària,
des de l’accidentalitat més impune,
amb el cansament a l’esquena de les tardes de divendres,
amb el deure incondicional imposat per la llei física de torn.
M’ha rebotat el cos.

Un salt, voleiar, deixar-me caure a poc a poc...

Aterrar a aquestes rajoles noves, rosades,
quadrats enormes de quan s’acaben les escales,
percebre-les, tot fredor, amb la cara
des d'un contacte visual de proximitat.

Estic temptada de quedar-me així una eternitat.
Ningú s’ha assabentat. Ningú.

He pogut trencar-me la crisma
en la més absoluta privacitat.

He quedat esparracada al terra,
m’hi ha portat una carrera prèvia:
després d’agafar amb embranzida la pujada
d’aquells quatre graons- artesania dels paletes, la última brigada,
i trepitjar de manera contundent la tireta metàl·lica
que unifica els terres, m’ha patinat una sabata.


L’equilibri, delicat, ha trontollat
i m’ha fet perdre la verticalitat
amb la fortuna que m’ha atorgat la lleugeresa
als moviments imposats per la meva gràcia
i la força de la gravetat, molta, molta suavitat.

Veig les ulleres a dos pams,
buf!, no s’han trencat.

M’aixeco a poc a poc
malgrat la temptació inconscient d’abraçar una horitzontalitat eterna,
m’aixeco amb la tremolor instal·lada a l’ànima externa, als ossos,
a la carn, a tots els trossos que l’anatomia em defineix.
El canell! El canell? Bé, sa.
El genoll! El genoll? Bé, sa.
I el colze, i la nuca, i el nas, i tot i tot.
I tot. Bé. Sa.


Respiro satisfeta,
no em cal anar a l’hospital.
Conservo la mobilitat, observo,
en recuperar l’habitual caminar.


L’endemà- avui -, recordo
aquells llargs segons en que l’aire era un núvol per flotar
i l’episodi cap el terra un viatge al no sé què passarà
mentre un mal lleuger m’acarona parcialment una clavícula i el braç.


Accident laboral? Somni? Record?
Va ser una caiguda lenta
per sortir-me'n il·lesa de debò,
ai, senyor! Quina lliçó!