dissabte, 2 de febrer de 2008

A prop de terra


M’ha rebotat el cos en precipitar-me
des del metro seixanta tres que em manté,
m'ha rebotat amb la calma de la càmera lenta,
des de la contingència més íntima i solitària,
des de l’accidentalitat més impune,
amb el cansament a l’esquena de les tardes de divendres,
amb el deure incondicional imposat per la llei física de torn.
M’ha rebotat el cos.

Un salt, voleiar, deixar-me caure a poc a poc...

Aterrar a aquestes rajoles noves, rosades,
quadrats enormes de quan s’acaben les escales,
percebre-les, tot fredor, amb la cara
des d'un contacte visual de proximitat.

Estic temptada de quedar-me així una eternitat.
Ningú s’ha assabentat. Ningú.

He pogut trencar-me la crisma
en la més absoluta privacitat.

He quedat esparracada al terra,
m’hi ha portat una carrera prèvia:
després d’agafar amb embranzida la pujada
d’aquells quatre graons- artesania dels paletes, la última brigada,
i trepitjar de manera contundent la tireta metàl·lica
que unifica els terres, m’ha patinat una sabata.


L’equilibri, delicat, ha trontollat
i m’ha fet perdre la verticalitat
amb la fortuna que m’ha atorgat la lleugeresa
als moviments imposats per la meva gràcia
i la força de la gravetat, molta, molta suavitat.

Veig les ulleres a dos pams,
buf!, no s’han trencat.

M’aixeco a poc a poc
malgrat la temptació inconscient d’abraçar una horitzontalitat eterna,
m’aixeco amb la tremolor instal·lada a l’ànima externa, als ossos,
a la carn, a tots els trossos que l’anatomia em defineix.
El canell! El canell? Bé, sa.
El genoll! El genoll? Bé, sa.
I el colze, i la nuca, i el nas, i tot i tot.
I tot. Bé. Sa.


Respiro satisfeta,
no em cal anar a l’hospital.
Conservo la mobilitat, observo,
en recuperar l’habitual caminar.


L’endemà- avui -, recordo
aquells llargs segons en que l’aire era un núvol per flotar
i l’episodi cap el terra un viatge al no sé què passarà
mentre un mal lleuger m’acarona parcialment una clavícula i el braç.


Accident laboral? Somni? Record?
Va ser una caiguda lenta
per sortir-me'n il·lesa de debò,
ai, senyor! Quina lliçó!

3 comentaris:

Sther ha dit...

Ostres Isabel, quin ensurt!
Veig però, que tot ha quedat en això i que estàs bé.

Quin talent! fins i tot d'una ensopegada ets capaç de fer una magnífica poesia.

Una abraçada (no molt forta)

poesiaula ha dit...

Gràcies, Ster, per un comentari afalagador. Tot, tot, pot ser poemat.
Vaig escriure la poesia en un atac d'alegria en veure que podia continuar teclejant.
Ara tinc l'espatlla esquerra una mica adolorida i m'acompanya la prudència a cada pas.
Sort,

Isabel

Salvia ha dit...

Ai, xicona, cuidat't. M'he trobat amb el poema i no m'ho esperava que acabara així. Ja vei que tot ha quedat en un bon "susto". Meny mal!

Besadetes