Han florit al jardí
poncelles i espontànies flors,
són liles i roses i grogues
que al mig de la gespa
pinten al verd els colors.
S'ha assecat el gessamí,
han crescut les esparregueres,
el tronc del llorer i l'albercoquer,
i està mort del tot el cirerer.
Sobreviuen les marietes,
alguna aranya de mida gegant
la merla que salta amagant-se
i els llangardaixos- ocupes de la caseta.
Fulles noves té la parra,
l'hibiscus reneix,
tot ho revifa la primavera
fora i dins del jardí.
4 comentaris:
nena, jo dec ser hiperactiva perquè no puc parar quieta, però tu ets hiperactipoeta!!!!!!!!!!
que no pares, que em fas anar de Q-l!!!! (llegint, ep!)
Es q crec que es millor escriure poemes que "ir a robá o drogass-se" x q d'alguna manera hem de passar el temps...
Totalment d'acord: val més ser superactiu en poesia, que almenys ens alegrem la vida i potser també la dels altres.
Ser poeta és observar molt d'aprop la natura.
¡aprofiteu la primavera!
Olga, un plaer compartir opinió! I que per molts anys la natura ens rimi els mots.
Publica un comentari a l'entrada