quina aquarel·la més bonica! Les cases, ara, reverencien el mar, però fa molts anys, tothom hi vivia d'esquena... a Blanes encara hi ha cases d'aquelles senyorials, amagades darrere d'uns patis enormes, que les "resguardaven" del mar. Tenien l'entrada principal a la part que ara considerem "del darrere"...
les coses canvien molt, sí, Arare... L'aquarel·lista és la meva mare; la he posat a pintar! Li diré que t'agrada, es posarà contenta i pintarà més... Crec que està descobrint la seva autèntica vocació.
4 comentaris:
quina aquarel·la més bonica!
Les cases, ara, reverencien el mar, però fa molts anys, tothom hi vivia d'esquena... a Blanes encara hi ha cases d'aquelles senyorials, amagades darrere d'uns patis enormes, que les "resguardaven" del mar. Tenien l'entrada principal a la part que ara considerem "del darrere"...
com canvien les coses, eh?
un poema molt bonic!!
les coses canvien molt, sí, Arare...
L'aquarel·lista és la meva mare; la he posat a pintar! Li diré que t'agrada, es posarà contenta i pintarà més... Crec que està descobrint la seva autèntica vocació.
apaaaaaaaa
felicíta-la de part meva! ja m'agradaria que la meva mare fes el mateix, ella havia pintat fa molts anys i ara ja no vol fer res :(
ho faré...
Publica un comentari a l'entrada