dilluns, 4 de gener de 2010

Pel cor del palmeral, a Bahaidya

La tarda s'esmunyia
entre els vanos vegetals
mentre dirigíem les nostres passes,
pel cor del palmeral,
a avistar l'últim raig d'un dia clar.

Bassals, sèquies i fang,
la pesència cridanera d'algun ase
a les petites hortes-quadre,
i les mirades dels pocs camperols
feien del nostre circuït
una estranya incursió,
érem rars "aliens" invasors.

Entrompessant amb branques seques,
enfonsant el peus a la terra més tova,
i accelerant el pas sota la inminent foscor,
avançàvem torpement darrera d'aquella veu que optimista cridava:
"chicas, chicos, por aquí, estamos a punto de llegar..."

I les llums acollidores del nostre hotel

ens rebien com a punt final
d'un passeig abrupte i singular
liderat per una destra i hàbil guia,
criatura que ens fa gaudir de la natura,
de l'oasi, del desert, de la ruta
i de l'últim raig pel laberint del palmeral.

2 comentaris:

M. Antònia ha dit...

No sé si m'agrada més la lletra o les fotografies. Què bonic!

poesiaula ha dit...

M.Antònia, és que el món és fantàstic, malgrat tot.