Foto: desert libi
(Un altre poema que hagués preferit no escriure)
És un regal la vida,
és el barret d'un mag
d'on treieres somriures,
somnis i passos de ball.
I unes ànsies severes
d'anar més enllà,
de viure la Terra
a ritme vibrant.
Et quedares a mitges,
se t'acabà viatjant,
traspassant la frontera
d'on ningú mai ha tornat.
Marxares amb el vent,
la sorra a les parpelles,
les imatges als ulls,
les mirades congelades
i el Photoshop a punt.
No et diem, Xavi, adéu,
parlarem sovint de tu
i del filet de la duna
i de la llera dels rius.
A la llum de la lluna,
contemplant la pluja,
campant al desert,
rient vora mar...
No et diem, Xavi, adéu
5 comentaris:
ostres... una abraçada per tu i un somriure al més enllà, per en Xavi. Segur que el capta!
Aquest adéu, és un fins ara, que penetra al fons del cor i t'acompanya sempre.
Una gran abraçada.
Quan algú marxa, la buidor és tan gran....
Una forta abraçada
Esmeralda
gràcies a tothom!
Publica un comentari a l'entrada