Quanta vida interna!
Invisible a ull nu,
mòbil, tancada, plena,
agitada i alhora serena.
La teva pell externa
és llur infranquejable frontera
que només al final es trenca.
Ets atractiu de mena
i quan et veig,
m'injectes l'alegria en bena.
Malgrat tanta vida interna,
malgrat el manat de cucs
que et devoren amb avidesa extrema.
Malgrat tot, rovelló,
et tinc en estima intensa,
t'agafo, i et deixo anar amb pena...
5 comentaris:
Comprenc molt bé aquest sentiment de boletaire.
És el trovar-lo el que fa goix i alegre l'ànima.
És la millor aventura de la tardor!
Bé, visca, tornen els bolets al blog de l'Isabel!!!!!!
Per cert, Isabel, a tu no se't fica publicitat al blog? O potser has aconseguit eliminar-la?
Espero portar-ne més!
Publica un comentari a l'entrada