El vent de març

Tot s'ho emporta pel davant

el vent que bufa al mes de març.



Els pètals dels arbres en flor,

les puces- saltimbanquis del gos,

el desig de l'aligot d'emprendre el vol,

les espurnes de qualsevol foc, el foc,

i als carrers i a les places, la pols.



La neu, la sorra, la terra, la roba, els mots,

els sostres, els arbres, les cases, els cors,

globus, papers, pancartes, núvols i avions,

perruques, bufandes, barrets, mitjons,

cartells, anuncis, totxanes, mapes del món,

llibretes, fantasmes, onades, vaixells,

les pluges, tempestes i el fred del hivern.

Crear nous poemes

Amor, mar i paisatge
són paraules molt freqüents
a la classe de llenguatge
i a la vida de la gent.

Podem jugar amb els mots,
estirar-los i dansar
per crear-ne nous poemes
a les aules del nostre món.

Hem vist un bell paisatge
dominat pel mar salat
que enamora les sirenes
i els pirates del passat.

Ens ronda l'hivern

Solemne,
explícitament matinera la llum;
el vent, anunciat.

Real el fred
que semblava caducat.

Núvols de pas
que s'emporten pluja enllà.

Encara ens ronda l'hivern
per pintar de blanc els cims,
cremar les restes de llenya
i lluir jaquetes, xals i abrics.

Tènue és la pluja

Tènue és la pluja i constant
que abrillanta llambordes
i llisca per sobre l'asfalt,
demana obertura de paraigües
per omplir els carrers d'anonimat.

Aïllament fantasmal,
transit humà sense ombres,
a corre-cuita, d'aquí cap allà,
sembla que tothom sap
cap a on ha d'anar.

Esquitxades, cel brut
amb núvols blanc tèrbol.
Tinc, tenim set de llum.
I quan es faci fosc,
semàfors i rètols
seran fonts de raigs.
I grinyolarà el transit rodat
per damunt del silenci
que una nit plujosa ha instaurat.

Bunyols de Quaresma

Matafaluga als bunyols,
els dits plens de sucre,
quaresma un dimecres:
l'esmorzar de març.

Pastissos afables
que ens atrapen cada any
amb les safates de puntes
i ganes de ser devorats.

Farcits d'aire o vent,
dolços cossos tendres,
voluptuosos sabors
i aromes antics de forn.

Matafaluga als bunyols,
els dits plens de sucre,
quaresma un dimecres:
l'esmorzar de març.

Colles de poetes

Tenim colles de poetes a les aules,
que pensen, que diuen, que rimen,
que escriuen mots al blanc del paper.

Quan tanquen el ulls,
quan escarben al pou
sense fons dels records,
quan inventen històries dels móns,
quan salten o cauen invocant terrors,
quan veuen, quan miren
i entren amb el cap de passeig pel cor,
poemen, escampen al full
versos i estrofes i rimes
que harmonitzen reflexions amb els sons.

Esmorteeix

Sol dèbil avui,
teranyina blanca nebulosa
que esmorteeix tots els colors,
aplana els relleus
i entristeix un dia
que ha matinat monòton.


Remena pensaments
catalitza humitats,
fa solemne el capvespre
en introduir per fi un canvi
al panorama cromàtic ambiental
que justifica accelerar dissimulant el pas,
contemplar els fanals lluminosos
i enrederir els rellotges
per aturar el temps
i elaborar tranquil·lament projectes
o empolainar antics records.