A Mollerussa

Fa uns dies vaig anar a Mollerussa per tal d'oferir uns tallers poètics a dues escoles. Fruït d'aquella experiència, són les imatges i els poemes que podeu veure a continuació.

                                                                      

Sensació

Un gat a la teulada

arraulit entre la boira,

xemeneia de maons

amb niu de branques seques,

els camps verds

i ensenyant vermell,  unes roselles...

Tot ho veig

des del tren

i de seguida

queda enrere.

Arribo a Les Arrels

-és l'escola que m'espera-

plena de nenes i nens

tocats per la primavera.

Amb els braços oberts,

les veus de versos plenes,

els poemes a les parets

i a les mirades que m'estrenyen.

És bonica sensació:

sota una pluja d'aigua clara

veig la feina que allà queda,

veig l'empeny dels docents

per obrir les subtils portes

al món dels sons i els poemes.

Veig tant i tant treball fet,

veig la immensitat del temps,

veig un món de nit i estrelles,

veig el blau a un cel immens,

veig un paradís de mots i seda...

     Isabel,

      maig  2013

(POEMA  DEDICAT  A  L’ESCOLA

LES  ARRELS,  DE MOLLERUSSA)                                 

***

Poemes al Siloé

La tarda era gris,

el camp es mullava

i us jo vaig parlar

de com poemava.

Les vostres mirades

a la veu clavades

em feien viatjar

per rimes i paraules.

Us vaig regalar

primers versos

impresos

i encara la tarda

ens bressolava

veient dracs marins

dansant a la pissarra…

  Isabel, maig 2013

POEMA  DEDICAT A  ALUMNAT  I  PROFESSORAT

DE  L’ESCOLA  SILOÉ,  DE  MOLLERUSSA

Al paradís de les ombres

Entraré a una sala  fosca,
encendré una flama roja
i contemplaré al paradís de les ombres,
filigranes d'entrellum voltant fantasmes.

I els silencis d'allà dins
em pessigaran la gola
per emetre els sons més fins
i no sentir-me ja mai sola.

Barrejaré aquesta veu
amb la remor dels vells temps
per ser un ésser més
a la coral de la memòria.

Jo sóc filla del passat
i he heretat l'idioma,
el criteri, la lletra i el saber
de tantes vides que han construït la Història.

Poncelles al jardí

Doblegat el maig pel mig

ens regala pluja i neu,

declara que la primavera

esclata al nostre mapa,

que el sol és generós

amb la llum i proclama

que la calor és a prop

i la natura així ho canta.

Borrons a les branques,

poncelles al jardí,

els boscos cau de vida

i els prats acolorits.

El blanc de les muntanyes

té el temps finit

i les flors als paisatges

ens flairen l’aire per fi.

La calor és ben a prop

i la natura així ho canta.

Quin esclat!

Un gat petit als antics murs de les ruïnes fenícies de Tir (Líban)

Quin esclat!

Sóc poeta nit i dia,
sóc poeta dia i nit,

sóc poeta de bastida,

xuclo versos a la vida.

M'arrosseguen sempre els mots,

m'incorporen a una dansa

generada per la vista i l'oïda.

Quin esclat!

I m'estiren cada dit

per acaronar les lletres,

que romanen al teclat

mentre fan coreografies.

limitades per la tinta.

Quin esclat!

Us convido a aquest ball

us convido amb alegria,

doncs viure fent poesia

us il·lumina el terrabastall

de la quotidiana travessia.

***

Roda de poemes

Farem una roda de poemes

al voltant de tantes emocions...

Llençarem garlandes de versos

per terrasses, finestres i balcons.

Farem noves composicions

per cantar la llum de cada dia,

encabir el vol d'un au que arriba

o recordar velles cançons.

Serà un constant anar i venir

per tots els temps verbals,

i amb les paraules més subtils

preguntarem a vells enigmes,

viatjarem pels misteris,

pujarem per l'escala de la nit

fins anar a les estrelles,

fugirem de molts malsons

i obrirem capsetes d'altres mons.




***

Pessigolles

Les flors blanques dels arbres

fan pessigolles a l'aire;

estén el vent tota la dolçor

entre el vernís blavós del cel

i la ciutat d'un gris insuportable.

Ja es l'hora dels nous verds

esquitxats de coloraines

que ens asfalten els prats

en un temps vital de flaire.

Fugiré amb el cap del món urbà

i amb els ulls atents

volaré a valls i muntanyes

per gaudir d'un regal primaveral

que els sentits ens aclapara...

El tomàquet

Salat ja el tomàquet

i banyat a l'oli daurat

em demana mossegada

ara que és ben acompanyat.

-Us necessito- deia enfurismat

al setrill i al saler, ajudeu-me,

amics, a sortir d'aquest mal pas.

Jo no sóc ningú -afegia-

sol i sense la vostra amistat,

doncs només la meva flaire

no atreu cap boca amb gana.

Era abans llavor,

planta ufana i flor.

M'agrada viure a l'horta

i morir a la taula vostra.